Canviar perquè res no canviï

Isidre Rubio

Escoltant una mica tothom en les declaracions i comentaris dels darrers dies, hi ha una idea que em va quedant molt clara:  no farem res amb els mateixos "manobres". I això que el risc és cada dia més clar: els vells porquets de la Unió Europea  -ens deien PIGS-  anirem caient un per un, fins a tornar a l'aristocràcia del països del Carbó i  l'Acer  i els altres , que serem sempre els de la terregada i gràcies.  Ara se'ns ha avançat Itàlia, però no patim que de seguida vénen per nosaltres.

I no els podrem donar tota la culpa a ells perquè nosaltres tampoc fem els deures.  Ni els hem fet des de fa molt de temps, perquè ens hi hem arrepenjat aprofitant una colla de subvencions, ni els fem ara que ja li hem vist les orelles al llop i, tot i amb això, seguim discutint entre tots plegats per veure qui guanya un grapat més de vots. Un debat a dos com el que ens van oferir fa poc i en el que de tot això ni en van parlar, és la millor prova de la nostra amnèsia.

Que manin els uns o manin els altres no canviarà gens la situació de perill, iem resulta xocant sentir a criticar les retallades del govern català davant les exigències dels anomenats mercats que en demanen tres vegades més. Com em resulten sorprenents les declaracions populars dient que no frenaran les prestacions d'atur i que pujaran les pensions. No crec que hi siguin a temps ni les voluntats pactistes del tercer en litigi a casa nostra, ni que hi hagi espai pels cants de sirena de la resta de formacions que, sabent que no guanyaran, es poden permetre demanar la lluna.

Però que sabem on som, tots plegats? El que les idees i els tractats no han pogut assolir, ho ha assolit amb tota tranquil·litat la llei inapel·lable dels mercats, dels especuladors i dels impresentables: va caure Irlanda, ha caigut Grècia, cau Itàlia,... i ara quedem nosaltres i Portugal, no sé exactament per quin ordre, però potser ens ajuda a decidir-ho l'inefable senyor Peces Barba.

Segur que al Banc Central Europeu hem de posar-hi de director el senyor Draghi,  la mà dreta de la Goldman Sachs, que va cuinar tota la ocultació del dèficit grec perquè Grècia signés el tractat de Maastricht?  Segur que a Itàlia la traurà del pou el senyor Mario Monti, supervivent del mateix grup financer al que el 2010, la Comisión del Mercado de Valores de Estats Units acusava de frau per les hipoteques subprime, considerava que Fabrice Tourre, vicepresident de Goldman, estava en mig del frau, i  assenyalava també a John Paulson, gestor principal del fons d’inversió lliure Paulson&Co?

Estrenyent una mica més el caragol mitjançant les Agències, fent saltar presidents de països, fent soroll per les eleccions i si m'apureu, fent fora algú de la zona Euro, assoliran tornar a situar els alfils necessaris per canviar-ho tot sense que res no canviï.

Isidre Rubio, president de l'Esbart Dansaire de Rubí.