Governar en temps de crisi

Ismael Blanco

Les situacions viscudes en el Ple Municipal del proppassat dijous 22 de desembre són indicatives de la greu crisi econòmica, social i política en la que estem immersos, com a país i com a ciutat. Les pancartes penjades a la Plaça Pere Aguilera no només expressaven indignació, sinó també desesperació amb el present i por respecte el futur. Dins de l'Ajuntament, a la Sala de Plens, s'aprovaven unes ordenances fiscals la negociació de les quals ha generat grans tensions entre totes les forces polítiques, i fins i tot importants tensions internes a dins d'algunes d'elles. L'acord no ha satisfet a ningú, però ha estat l'únic possible, tot i que només ha permès aprovar les ordenances fiscals, la qual cosa ha obligat a posposar l'aprovació dels pressupostos. Darrere de l'Ajuntament, s'observava la imatge més insòlita (i preocupant) de totes: varis furgons d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra preparats per a l'acció en cas que les coses es posessin calentes.

Fa temps que escolto dir que la greu situació econòmica i social que estem vivint obliga als governs a ser molt pedagògics. Durant la campanya electoral de les darreres municipals, per exemple, escoltava a un destacat polític de la nostra ciutat afirmar que 'caldria explicar bé les retallades'. Fa unes setmanes, Joan Tàpia es lamentava a El Periódico de Catalunya que els socialistes no han estat capaços d'explicar bé les mesures que han pres (veure article), mesures inevitables, segons ell, i que aquesta és la principal causa dels desastres electorals experimentats en els darrers dos anys.

No seré jo qui negui la gravetat de la situació financera en què es troben immerses les nostres administracions. Ni tampoc no tindria sentit desacreditar la idea que fer política comporta fer pedagogia. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. No si es basa en el supòsit que la ciutadania ha de continuar jugant un paper passiu, d'espectador informat, però d'espectador al cap i a la fi.

La crisi a la que ens enfrontem, recordem-ho, no és només econòmica (i per tant social), sinó també política. I, per tant, comporta una forta erosió de la legitimitat de les institucions i dels procediments de la democràcia representativa. La crisi reclama repensar les formes de fer política i la dreta neoliberal ja ha avançat les seves propostes, que resumidament es concreten en la fórmula 'menys debat, més mercat i més autoritat'. A l'esquerra, des del meu punt de vista, només li queda una alternativa: més participació social. Una participació que ha de permetre compartir informació i enriquir els diagnòstics de partida. Una participació que ha de permetre construir consensos bàsics sobre quines són les prioritats socials. Una participació que ha d'afavorir la corresponsabilitat social. Una participació que, en definitiva, ha de reforçar la capacitat d'acció col·lectiva, contrarestant així  les dinàmiques d'atomització social que la mateixa crisi està generant.

Ismael Blanco, politòleg.