Sobre les curses populars

Eduard Puigventós

Maratons, mitges maratons, curses de muntanya, de resistència... actualment, les curses atlètiques s'estan convertint en quelcom molt popular. Les xifres de participació d'aquesta mena d'esdeveniments a nivell mundial (Nova York, Berlín, Londres, entre altres) mostren aquesta tendència a l'alça, però també manifestacions més properes com les de Barcelona o la de Rubí mateix, confirmen el que acabo de dir. No és la meva intenció jutjar si l'expansió i consolidació d'aquest esport és positiva o no, o si es tracta només d'una moda; però aprofito l'avinentesa per fer un apunt històric que em sembla més que interessant i que demostra, un cop més, que Rubí és diferent a qualsevol altre municipi proper -per sort o per desgràcia-, i que el nostre passat té una riquesa excepcional que és bo que coneguem.

L'amic Josep Maria Roset em féu arribar no fa gaire unes notes que Josep Serra i Roselló, erudit i historiador local que recollí i analitzà com ningú el llegat del Rubí més antic, publicà a Rubricata, i que potser aleshores passaren força desapercebudes. En elles, s'hi explica un dels primers exemples que jo recordi d'esport de caire popular, i que tingué lloc a la nostra ciutat, aleshores tot just un poble de menys de 300 habitants.

A finals del segle XV, el més semblant a l'esport que podem constatar serien les justes o torneigs de cavalleria típicament medievals. Però el cas és que a Rubí, el 1486, les autoritats del moment el que van promoure fou... una cursa! La normativa era ben clara: un pregoner convocava al jovent interessat en concorre-hi i anunciava els premis; hi havia un trajecte senyalitzat; es prohibia rebre cap mena d'ajut durant el recorregut, o bé empènyer als contrincants; i guanyava el primer que agafés una cinta que hi havia a la fi.  Pere Matarí, batlle reial de Rubí, indica que 'qui volrá correr en la joia gonyará un anell, lo qui primer tocarà la cinta gonyará dit anell perquè puga dar a sa enamorada. E lo dit venerable Batlle dona llicencia a tot jovent enamorat, ab que no aia gonyada joia [en edicions anteriors], e que no sia boet o fill de aquel'. Les regles eren tan severes, que si algú gosava incomplir-les, ho pagaria 'sots pena de la vida'.

Potser avui en dia l'enamorament no és un factor clau en la decisió de córrer, com sembla ser que ho era al segle XV; i sortosament ja no es mata a ningú per fer trampes. Però el repte que s'acompleix vol ser el mateix, encara que la majoria dels qui corren avui no ho fan pas per arribar els primers o aconseguir un premi, sinó com una superació personal. Tot i que un anell d'or... no és pas mal premi, oi?

Els anys posteriors la festa anà en declivi: si el 1488 encara es donava un bastó d'or al guanyador, el 1500 rebia només un parell d'oques (pels dos ànecs que rebia el segon); i el 1509, un moltó pel primer; una parell d'ànecs pel segon; dos pollastres pel tercer; i una 'grossa carabassa' pel quart.

El 1986, coincidint amb el Mil·lenari de Rubí (per cert, com és que durant el 2011 s'ha fet silenci absolut d'una data commemorativa tan important per la ciutat com és el 25è aniversari del Mil·lenari, que aplegà gairebé tota la societat civil de l'època en els seus festeigs?), un grup de rubinencs volgueren recuperar la tradició. Com que el pressupost no arribava, no oferiren pas un anell d'or, però sí un de plata. Tanmateix, l'acte no tingué continuïtat posteriorment. Seria bo, però, per Rubí, intentar emular aquells corredors de fa més de 500 anys? Potser seria un bon complement a la fira medieval que any es fa per Festa Major, o es podria col·locar en alguna altra data del calendari. És una idea un pèl esbojarrada, ho reconec. Però com deia un personatge de la sèrie del Tricicle 'Dinamita', reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Eduard Puigventós, historiador local.