Per la defensa dels serveis públics

Josep M. Pijuan

Des del govern de Catalunya, el nou tripartit català CiU-UDC i PP, ens està desmantellant el sistema de serveis públics i està privatitzant aquests serveis. Ja es va fer amb els pressupostos del 2011 i ara es vol tornar a fer amb el pressupost del 2012.

Amb la farsa de la crisi actual, que afecta bàsicament les persones treballadores i les capes mitjanes de la societat, es vol fer desaparèixer el conjunt de conquestes socials que durant anys hem aconseguit amb molt esforç. Ara, amb aquesta remor de veus de fons, estan aconseguint que molta gent pateixi en el seu interior una espècie de por i de culpabilitat que els hi està impedint sortir al carrer a reclamar els seus drets. Esta calant la idea de que la culpa de la crisi actual la tenim nosaltres, i molts treballadors i gent que està patint la crisi, amb la més bona intenció, estant ajudant que prosperi aquesta idea que ve a significar allò del castig diví.

Més lluny de la realitat, a la crisi financera dels Estats Units d'Amèrica i Europa, al nostre país s'ha ajuntat la crisi de la construcció,  a causa bàsicament d'una des-regulació del mercat del sòl aprovada pel Partit Popular el 1997 i no redreçat pel Partit Socialista Obrer Espanyol en els seu anys de Govern, fins que la bombolla ha explotat. Ja em direu en què hem contribuït la classe treballadora i les classes mitjanes en l'especulació financera i l'especulació urbanística. En no res. No hi ha diners diuen per mantenir els serveis públics, en canvi hi ha diners per mantenir la banca privada, la que sí que ha especulat donant diners a empreses sense cap garantia (6.000 milions a Martinsa-Fadesa, que era una empresa que com a màxim tenia uns beneficis de 80 milions a l'any).

Mentrestant la primera mesura que pren el govern del nou tripartit de CiU-UDC i PP és abolir la llei de successions per aquells molt rics i poderosos (mes d'un milió d'euros). Els deutes de les famílies a la banca cauen el desembre passat a nivells de l'any 2007 (El Economista, 9 de febrer del 2012). Així també es dedueix d'un informe de l'Associació Hipotecària Espanyola (AHE), que assegura que, en el segon trimestre de 2011, els crèdits hipotecaris dubtosos (aquells en els quals s'ha deixat de pagar una quantitat significativa de diners) i amb probabilitat d'impagament, entre les famílies d'Espanya, és del 2,469%. Aquesta xifra suposa una dècima menys que la registrada fa un any, per la qual cosa la dada és bastant esperançadora. No tots paguen tan bé els seus deutes com les famílies, la dada no és igual de bona en altres grups d'hipotecats. Per exemple, ha augmentat de forma significativa en el sector dels promotors. La morositat dels promotors és molt major que la de les famílies, doncs se situa en el 18%.

Això és una mostra més de que els causants de la crisi no ens la poden encolomar a la classe treballadora i les classes mitjanes. Volguer-ho presentar d'una altra manera és una forma d'introduir la por a aquest sectors.

Tornem al tema dels serveis públics. Avui per avui ens governa una gent sense honestedat i decència que el que menys li preocupa és que tinguem uns serveis públics pagats amb els nostres impostos. Volen que tinguem uns serveis públics que a més de pagar-los amb els nostres impostos els seguim pagant amb un copagament. Millor dit, amb un re-pagament. Ja paguem la Seguretat Social, doncs ve ara la quota per cada recepta, ara el pagament a la mútua privada etc. D'aquesta manera donen diners a guanyar als seus amics de les mútues.

Ara congelem encara més la Llei de la Dependència, i d'aquesta manera més despesa per les persones i famílies que necessiten aquest servei. I aixi successivament amb la majoria del serveis públics, serveis socials, pensions, habitatge, polítiques d'infància, beques... sense valorar que aquest abandonament significa, en primer lloc, la pèrdua de llocs de treball i a mig plaç la descomposició social de moltes famílies i persones que requeriran un procés re-educatiu encara molt més dur i car amb la conseqüent destrucció personal que en alguns cas no té preu.

Els deutes de les administracions públiques poden i deuen ser revisables, no pot ser una rèmora permanent i una excusa dels nous governants. És evident que les grans inversions realitzades en els últims anys son difícils de digerir i més si aquesta es troba en el topall actual de la crisis, però eren necessàries en la seva immensa majoria, i temps tindrem per pagar-les.

Aquesta política de retallades sense més ens porta al fracàs, es comença a configurar que quelcom no funciona només retallant. Fins i tot els més reticents a polítiques progressistes diuen que cal impulsar estímuls econòmics nous per generar creixement econòmic. Cal, no obstant, ser molt rigorosos en valorar les noves necessitats que aquesta crisi, que malgrat sigui una estafa ens ha de fer reaccionar. Hem d'aprendre a viure amb molt menys, amb consonància amb les nostres possibilitats, no estirar més el braç que la màniga, sent conscients que vivim en un planeta que no es infinit. Hem viure d'una forma sostenible en tots els sentits.

Josep M. Pijuan