Rubinencs i rubinenques del 1986 i del 1987

Ignasi Mir

L'Esplai l'Eixam fa 40 anys. N'hauríem d'estar contents perquè és l'entitat de lleure més antiga de la ciutat però també preocupats perquè és l'únic esplai que ha tingut certa estabilitat durant la última dècada. Però no vull parlar de l'Eixam, entre d'altres motius perquè la Mireia Sabartés ja ho fa en el seu article molt millor del què jo ho podré fer mai. Vull parlar del primers nanos que vaig portar-hi com a pseudo-monitor i de la seva generació rubinenca: els nascuts als anys 1986 i 1987. Estic parlant de l'Oriol, del Marc, de l'Enric, del Pol, de la  Marta, de la Núria, la Marina, la Laia o els bessons.

D'això ja fa prop de 20 anys però he pogut seguir la pista de molts d'ells. No ha estat difícil. Alguns, bastants, han estat després monitors de l'Eixam, l'Albada o el Guspira. Molts han participat activament a la ciutat com per exemple ambientant la Festa Major amb els grups Drinking Team o com a Noies Maques. Són, en definitiva, una gran generació que havia après a estimar la ciutat i que podria haver fet molt per aquesta.

I dic podria, perquè les últimes notícies que en tinc no són massa bones. Tot i ser una de les generacions més ben preparades, la societat els està donant l'esquena. Mestres formats que tardaran anys en ser cridats per la Generalitat o pels centres concertats, enginyers superiors que cobren 1.000 euros al mes  o directament llicenciats aturats sense possibilitat d'independitzar-se quan els seus pares a la seva edat ja estaven pensant en tenir fills.

Molts d'ells han emigrat i molts d'altres ho faran en breu perquè la situació no millorarà a curt termini. I no ho faran per gust com ho van fer alguns de la meva generació, ho faran perquè no tenen més remei. No parlaré del greuge que la fuga d'aquest talent suposa perquè seria estúpid quan persones molt més enteses ja ho fan en mitjans de tirada nacional. El que  vull és reflexionar sobre el què suposa aquestes pèrdues per la vida associativa de la ciutat. Tota una generació que no participarà, que no agafarà el relleu a les entitats i que si tornen a Rubí ho faran menys arrelats i, per tant, menys preocupats per la vila. 

Sé que encara hi ha esperances. Últimament he tornat ha treballar amb nova gent nascuda el 1987 i que està fent una feina esplèndida per la ciutat com la Marina o el Sergio. No deixa de sorprendre'm aquesta actitud positiva malgrat la precarietat laboral que arrosseguen la majoria d'elles. Crec que les autoritats haurien d'afrontar el problema i buscar espais. No es tracta només del famós atur juvenil. Es tracta de trobar espais perquè aquesta generació no es quedi penjada. I si no aconseguim que marxin, com a mínim, tenir una estratègia per tornar a arrelar a la ciutat a aquells que decideixin tornar.

Ignasi Mir, enginyer i membre de la junta del CRAC.