Participació ciutadana

Mireia Gascon

Des de que va començar la famosa crisi les demandes d’una major participació ciutadana en les decisions polítiques han anat en augment fins a dia d’avui. Només cal veure tot el moviment 15M, que entre d’altres coses reclamava precisament això: una major participació ciutadana en les decisions polítiques, o el que ve a ser el mateix, una democràcia participativa.

Tot i així, sembla que a l’estament polític els costa força trobar els mecanismes per tal d’afavorir aquesta participació ciutadana, vull dir una participació ciutadana real. A Rubí, per exemple, s’han fet consultes i/o tallers que han tingut en compte, en major o en menor grau i de forma més o menys qüestionable, la participació ciutadana, com per exemple els tallers del Pla de Salut o la famosa votació per a la renovació de la plaça del Dr.Guardiet. Fa uns dies, es publicava (veure notícia) que l’Alcaldessa voltarà per la ciutat reunint-se amb una sèrie d’entitats (quines, per cert? Les més selectes? Totes?) i amb veïns i veïnes de Rubí amb l’objectiu d’apropar l’administració local a la ciutadania. Tot i així, aquest concepte de participació ciutadana està força desvirtuat, ja que parteix de la idea de que els ciutadans poden anar a preguntar, suggerir o demanar a l’administració (en aquest cas l’Alcaldessa) una sèrie de coses, però normalment no hi ha un debat real ni capacitat de decisió per part de la ciutadania. És més com anar a fer un cafè amb l’Alcaldessa (per cert, tècnica emprada per alguns durant les eleccions). A més, tant en els processos participatius que ja s’han fet com en aquest, els temes que es tracten són en general molt concrets, en certa manera poc crucials pel futur de la ciutat, i difícilment permeten a la ciutadania jugar un paper rellevant i decisiu en aspectes molt importants de la nostra ciutat, aspectes que determinen i determinaran de forma clara el nostre dia a dia a Rubí. Em refereixo a temes com els pressupostos, les ordenances, la promoció econòmica de la ciutat, el Pla d’Equipaments Culturals, el Pla d’Actuació Municipal (PAM), el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) o altres qüestions força més rellevants que no pas un Pla de Salut o una plaça concreta (amb tots els respectes per aquests temes). Recordem que alguns d’aquests punts han donat lloc a una gran discussió a la ciutat en els últims mesos (pressupostos i ordenances) i que han generat un cert malestar a la nostra ciutadania. Potser si s’haguessin fet processos de veritable participació ciutadana, s’hagués arribat a un consens o a establir criteris d’actuació, i la ciutadania hagués entès millor les decisions subseqüents.

D’altra banda, al debat de Banda Ampla de TV3, el qual us recomano (veure programa), diferents alcaldes i alcaldesses de Catalunya de diferents tipus de poblacions (petites, grans, molt endeutades, sanejades, etc) van ser convidats per debatre sobre recursos municipals, endeutament dels ajuntaments, etc. Va ser especialment interessant escoltar els alcaldes i alcaldesses donar la seva opinió sobre què ens havia portat fins al punt actual i què calia fer a partir d’ara. Al debat també hi van participar ciutadans que no es dediquen a la política. D’entre diverses opinions i visions força encertades em vaig quedar amb dues: la d’un ciutadà i la de l’alcalde de Moià. El primer va comentar que 'el ciutadà molt cops se sent impotent perquè ‘X cosa’ passa a ser una decisió política i el ciutadà no pot opinar' referint-se a que molts cops les decisions són més fruit d’una estratègia política de partit (o d’estratègies personals en alguns casos) que no pas fruit d’un procés de reflexió que tingui en compte les necessitats reals de la ciutat i de la ciutadania.

El segon, l’alcalde de Moià deia '...ara estem parlant d’alcaldes i ciutadans però és que els alcaldes som ciutadans i qualsevol ciutadà pot ser alcalde quan ho vulgui...' i '...hem pervertit aquesta roda, nosaltres els alcaldes havíem de convèncer als ciutadans perquè ens votessin, per tant havíem de vendre el producte (el nostre programa electoral), i no només el programa electoral sinó el què ens demandava la ciutadania [...], però és que el ciutadà deia que 'si tu no em dones el que jo vull, jo a tu no et voto', i aquest cercle viciós ens ha portat a tots plegats a la situació que estem (referint-se al deute dels ajuntaments i el descontentament envers la classe política)'. Veritat com un temple del Sr. Guiteras!. De fet, tots dos venien a dir el mateix; els polítics són ciutadans i els ciutadans poden fer política, i que tot i que els polítics ho han fet malament (alguns), la ciutadania no ha sabut trobar –o no li han deixat fer- el seu paper en les decisions polítiques. Funcionem a base de reclamacions i exigències i a base de votar cada 4 anys. La participació ciutadana cal que amari decisions de l’administració local, sí, però cal que sigui activa i no passiva; no s’ha de limitar a exigir i a esperar, ha de proposar, s’ha d’avançar i ser més viva!. I sobretot, s’han de crear canals estables que estructurin la participació de la ciutadania. No pot ser que la participació ciutadana depengui de la bona –o mala- voluntat de l’alcalde o alcaldessa de torn.

I tota aquesta llarga introducció és perquè aviat farà un any que es van celebrar eleccions municipals, i un any i poc més que el POUM aprovat pel ple de l’Ajuntament va ser aturat per la Generalitat. Això vol dir que a Rubí ens cal, per una banda aprovar el PAM, que és el full de ruta de la nostra ciutat en aquest mandat (més informació del PAM aquí). I d’altra banda ens falta redactar de soca-rel i des de zero, tot el POUM que és el document que determinarà el nostre model de ciutat (més informació de què  és un POUM aquí). Així doncs, tal com estan les coses, vist que a Rubí hi ha gent amb ganes de dir la seva, i aprofitant que tenim un reglament de participació ciutadana aprovat l’any 2006 (veure), seria encertat per part de l’administració local obrir un veritable procés participatiu, que reculli diferents sensibilitats, idees, i fins i tot projectes de la ciutadania, fugint de possibles resultats electorals i d’estratègies de partit. El que compte al final és que els rubinencs i rubinenques sentin la ciutat de Rubí com a seva, se l’estimin i se’n sentin orgullosos en tots els sentits: urbà, natural, patrimonial, econòmic, cultural, polític, social i, sobretot, humà.

Mireia Gascon, toxicòloga ambiental i vinculada al moviment associatiu de Rubí.