1956, l'any del fred

Eduard Puigventós

Aquest hivern ens ha caigut a sobre una onada de fred siberià amb enfarinades general que no van durar més d'un parell d'hores. Les previsions del temps han anat repetint que les temperatures negatives han estat de rècord, amb unes característiques similars a les obtingudes el 1956. Un any que, a l'imaginari popular, se'l coneix com 'l'any del fred'.

Casualment, l'entrada d'aire fred del 2012 s'ha produït un 2 de febrer, com el 1956, 56 anys després. Fora d'aquesta curiositat numèrica, però, aquests dies he entès el perquè d'aquesta denominació i aquest record tan viu entre els nostres conciutadans més grans: resulta que les temperatures assolides a Rubí, de fins a 12 sota zero de mínima i màximes que no passaven de zero de dia, duraren... 22 dies! Òbviament, com poden imaginar, les glaçades ho mataren absolutament tot.

Escoltant el relat dels avis -ja ho diuen, que els avis són molt savis-, un se n'adona de la dimensió que adquirí la situació, i del perquè els impactà tant. En primer lloc, perquè aleshores gairebé ningú tenia calefacció a casa, i, per tant, la sensació de fred deuria ser considerable; i seguidament, perquè el Rubí de 1956 era encara, majoritàriament, un poble agrícola, dedicat als horts, al camp i a la vinya. Sí que hi havia una sèrie de fàbriques instal·lades al nostre terme des de feia decennis, però qui més qui menys tenia un tros on anar a llaurar, alguns animals que alimentava a casa, o mitja família es dedicava a l'agricultura i l'altra mitja a la indústria. I és clar, un fred tan intens durant tants dies, féu perdre a gairebé tothom els conreus: blat, faves, civada... fins i tot moltes oliveres, matà el fred! Tot plegat suposà pèrdues molt grans per a tots els pagesos. I per alguna fàbrica també: a cal Mosques, que s'emportà la Rierada de 1962, li rebentaren els dipòsits d'aigua i els hagueren de refer.

Posaré algun exemple de les condicions excepcionals que ens trobàrem: un carro podia passar per un camp acabat de llaurar - a priori, doncs, amb la terra encara flonja -, i no enfonsar-s'hi pas, ni tan sols deixar-hi roderes. Els cubells d'aigua per al bestiar, òbviament, glaçats; fins i tot als cavalls se'ls feien petites candeles al nas del propi vapor que deixaven anar. Però és que hi ha qui se li glaçà inclús l'aigua de carabanya que guardaven a l'armari (un líquid depuratiu, i, pel que m'han explicat, certament repulsiu); i a algú altre, ja m'entenen, el contingut de les gibrelletes que es tenien sota el llit per si de cas. A tots els carrers hi havia petites acumulacions de glaç, apilades en muntanyetes.

La fàbrica de gel, situada a l'actual cantonada dels carrers Cadmo i Pau Claris, com és lògic aturà la seva activitat. Però encara hi hagué qui hi anà a la recerca d'algun bloc de gel, per a les necessitats més comunes. L'amo, mig sorneguer, els hi deia: "però home! Fent aquest fred no se't farà pas malbé la carn! I si vols gel, agafa'n d'aquest del carrer, que et farà el mateix servei!".

Quines diferències amb avui dia, oi? Qui pensa, en les noves generacions, en gibrells, bestiar, hortets, aigua de carabanya o blocs de gel! Més aviat el daltabaix es produiria si a causa del fred deixessin de funcionar internet, el whatsapp del mòbil o no es pogués emetre l'APM...

Eduard Puigventós, historiador local.