Quan les dones encara no duien pantalons

Eduard Puigventós

El 1951 València acollia el I Congrés Nacional per a la Moralitat en Platges i Piscines. Fou una trobada de grups catòlics d'arreu de l'estat per debatre sobre el acuciante problema dels vestits de bany que proliferaven a tot el país. Aquells anys 50 Espanya començava a abandonar la dura postguerra, i s'iniciaven una sèrie de canvis a la societat que la farien avançar, ja a les dècades següents, cap a una societat del benestar i de consum. Foren uns anys d'arribada de diners i idees provinents d'Europa, però també de molts turistes, que sembla ser que no donaven a la població local l'exemple que hauria agradat a les autoritats. 'La invasió de les sueques', com es deia aleshores, causà molts maldecaps als representants més genuïns de la moral nacionalcatòlica, que escrivien i escrivien per intentar frenar aquella alenada de llibertat que traspuava a través de la vestimenta. Els espanyols començaven a anar a les platges de manera regular, i no podia ser que copiessin el model que arribava del nord d'Europa. Rubricata ja denunciava, el 1954, aquest turisme nociu: 'Con su indumentaria, con su comportamiento en la vía pública, en las playas y en ciertos lugares de diversión, contrarios a nuestra sensibilidad, que no hace más que producir desorientación en las masas populares que los contemplan con estupor y sorpresa'.

Als diaris eren freqüents els articles sobre la mida de les mànigues o les faldilles, inclús es demanava la censura en els banyadors, 'estos vestidos que son un público reto a la decencia y a las buenas costumbres'. Per no parlar de les campanyes que es feien contra la blasfèmia, el ball, o contra certes pel·lícules que explicaven històries que qualificaven d'immorals i perjudicials per a la família. Però... ai mare! Tot podia ser encara més greu: ara les dones començaven a dur pantalons! Encara que sembli un fútil debat per als nostres ulls del segle XXI, fou una sacsejada important a la moralitat pública, i ocasionà no poques discussions i opinions als rotatius. Com podia tolerar-se, allò?

Els rubinencs no foren l'excepció. El 30 d'octubre de 1955, un article a Rubricata causava furor: 'Mujeres con pantalones', el titularen. En aquest, es qualificava a les dones que en duien com a 'víctimas de las excentricidades modernas y muñecas huecas de espiritualidad y de sentido común, que abdicando tan frívolamente de su propio sexo, no se avergüenzan de vestirse con prendas que no les corresponden. La mujer por regla general siente poca propensión al ridículo, pero que lo toleren los calabazas de sus maridos, esto ya no nos cabe en la cabeza. [...] ¿Qué respeto, qué consideración pueden merecernos estas mujeres que son el hazmerreír de toda persona que tenga en los sesos un mínimo de sentido común?'. Avui dia ens pot semblar un text divertit, obra d'un extremista, però provocava un veritable debat 50 o 60 anys enrere. Es defensava [segur?] que les dones podien fer tot allò que volguessin sempre i quan no deixessin 'de ser mujer, mujer respetable, mujer que irradie espiritualidad, espíritu, religiosidad, todos aquellos atributos que Dios le reservó para que pudiese ser amada en la más alta expresión humana [...]. A vuestras labores femeninas, a la dignificación del hogar, al culto al amor puro y feliz. A derramar ternura, consuelo y ser espejo de bellas y seductoras virtudes, que conducen la verdadera y única felicidad'.

Per desgràcia, encara podem trobar avui dia algun espècimen que no ha evolucionat gaire i que compraria algun dels arguments que exposaven aquell 1955. Però prefereixo més imaginar-me que, si el que va escriure aquestes línies s'aixequés de la tomba i veiés de quina manera van vestits els i les nostres joves, segurament hi tornaria de pet. I ben ràpid!

Eduard Puigventós, historiador local.