Racionalitzar horaris

Purificació Barceló

Surto de casa, al centre de Rubí, poc després de quarts de cinc de la tarda amb l’objectiu de comprar una mica de menjar. Quan arribo a la fruiteria comprovo amb sorpresa que han canviat l’horari i que obren passades les cinc. La xarcuteria on compro l’embotit, amb l’arribada de l’estiu, ha decidit endarrerir l’horari d’obertura a la tarda fins a les sis i el mateix em passa en un parell de botigues més. Algunes, fins i tot, anuncien que durant l’estiu no només obren més tard sinó que tanquen després de les nou de la nit.

Torno cap a casa sense compra i pensant en alguns estius passats al Regne Unit, Irlanda o Holanda, on les compres les havia de fer com a molt tard entre les cinc i les sis de la tarda perquè després, tret de a les grans capitals, tot era tancat.

De camí cap a casa trobo uns amics i comentem el que m’ha passat. 'És normal', em diuen. 'Això passa pel clima. Som un país mediterrani i la gent des de sempre té altres horaris i altres costums'... L’argument és cert només a mitges. Sí que som un país mediterrani, amb costums propis del nostre clima, però no és veritat que sempre els horaris hagin estat com ara. De fet, fins a la dècada dels anys trenta, a tot l’Estat es dinava abans de la una i es sopava cap a les sis, com ara a molts països europeus. El trencament que va suposar la Guerra Civil i les dures condicions dels anys posteriors van abocar la majoria de famílies a la pluriocupació, que suposava doblar els torns de feina i modificar necessàriament els horaris. I una situació que hauria d’haver estat 'provisional' va esdevenir normal per culpa d’una postguerra excessivament llarga. Només els horaris escolars han mantingut una certa racionalitat, amb escoles de primària que aposten per començar les classes a quarts de vuit del matí, instituts que obren a les vuit o centres que fan jornada intensiva,  però no els horaris laborals ni molt menys els del comerç.

Precisament, per intentar racionalitzar els horaris i acostar-los al que eren abans i als que es mantenen a la majoria de països de la Unió Europea, fa una dècada es va crear una comissió d’àmbit estatal que treballa amb aquest objectiu i que ha elaborat un manifest per a la millora dels horaris (veure manifest).

Des de la Comissió es planteja la necessitat de flexibilitzar els horaris per conciliar-los amb la vida escolar i familiar,  amb la idea que no s’ha d’allargar la jornada dels infants amb múltiples activitats, per adaptar-la a la dels pares, sinó més aviat tot el contrari. En el cas dels comerços, els membres del plenari de la Comissió aposten per crear noves tendències que acostumin els consumidors a uns hàbits de compra diferents, més racionals i més respectuosos amb la conciliació familiar dels comerciants.

D’altra banda, tot i que a l’Estat la franja de jornada laboral és de les més llargues d’Europa, concretament tres hores més que a la majoria de països, la productivitat està per sota de la mitjana de la Unió Europea, en un moment de crisi en el què caldria precisament prioritzar la productivitat. Algunes empreses, com ara IBM, ho han posat en pràctica. Tanquen a les sis de la tarda, ofereixen horaris intensius amb flexibilitat a l’entrada i a la sortida i en canvi han millorat la seva rendibilitat.

Potser seria el moment de deixar de banda les franges d’horari laboral excessivament llargues, que comencen a les deu del matí i acaben a les nou del vespre, les reunions interminables a l’hora de dinar, les pauses de tres hores al migdia, els torns de treball irracionals totalment contraris als horaris dels més petits... i apostar, per exemple, per començar abans les jornades, pels horaris intensius,  per les pauses per dinar de no més d’una hora i per jornades que acabin, sempre que sigui possible, abans de les sis de la tarda. Tots hi sortiríem guanyant.

Purificació Barceló, periodista.