Mare, creus que jo també seré olímpica?

Montse Clemente

La Laura té 11 anys i acaba de descobrir els Jocs Olímpics: està totalment encisada. Tot just li acabava d'explicar que tenim a dos rubinencs allà, l'Ana Copado (veure entrevista) i el Carles Castillejo (veure notícia), i també ha viscut les medalles de la catalana Mireia Belmonte molt de prop, quan m'ha deixat anar un:

'Mare, creus que jo també seré olímpica?'

Veig que els ulls li brillen: ja torna a somniar... I és que la Laura és esportista, practica el bàsquet. Gaudeix jugant-t'hi. L'apassiona. I ho fa tan bé, amb tanta disciplina i empenta, que recentment ha estat escollida per entrenar-se i representar la selecció catalana mini en un torneig contra les seleccions d'aquesta categoria de l'Aragó i de València. No ha estat, ni és fàcil, però. No s'ha d'oblidar que l'esport femení en general no ha tingut, històricament, les mateixes atencions, facilitats, i molt menys ressò mediàtic i, per tant, els mateixos practicants que el masculí. De fet, la Laura va començar entrenant-se i competint amb nens, i això que el basquet no és dels esports considerats minoritaris, i podem dir que el basquet femení, en especial a Catalunya, és de primer nivell i en té força afició. Tot i així a la primera reunió que vam tenir amb el seleccionador català ja ho va sentenciar clarament:

'Bé, pares i mares... ja ho sabeu que les vostres nenes no viuran d'això...'

Sí, som conscients que el diferencial entre l'esport masculí i el femení encara és considerable, a molts nivells ... mentre no ho canviem, és clar. O no va ser el mateix Marqués de Coubertin, fundador del Jocs Olímpics moderns, que tant celebrem per la recuperació de l'esperit de l'Olimpisme, que va dir la gens encertada però evidenciadora frase: 'Les dones només tenen una funció: coronar el vencedor'?

Gràcies a Déu i a l'esforç de molts, han canviat moltes coses. Però, és feina de la societat, començant per les institucions, treballar per difondre i despertar la sensibilitat envers la cultura esportiva i educar sobre les diferents opcions d'esport que es poden practicar (el ventall és molt més ampli que l'esport 'rei'), així com potenciar l'esport de base, i en especial, per presentar més carències, l'esport femení que no és el mateix que parlar d'esport 'per a nenes', evidentment. Precisament la filla d'una bona amiga juga a futbol en un equip on la resta de jugadors són nens, i de ben segur que tindria moltes anècdotes a explicar i coses a dir sobre tot el que cal perquè una nena pugui practicar en millors condicions el futbol a Rubí.

Toca analitzar el teixit esportiu local, analitzar-ne les problemàtiques, -com ara la poca pràctica de l'esport per part de moltes nenes i adolescents que es tradueix moltes vegades a la dificultat de molts clubs d'aconseguir el mínim de jugadores per formar equip-, recolzar iniciatives, treballar-hi conjuntament i veure cap a on ha d'evolucionar el sistema esportiu de la nostra ciutat. No val omplir-nos la boca si una rubinenca, per mèrits propis, arriba a participar a una Olimpíada. Cal primer plantar la llavor i a Rubí en especial hi ha molta feina a fer en aquest sentit. A les escoles, als clubs i entitats i empreses vinculades al món de l'esport. Es fa necessari un projecte esportiu de ciutat que doni oportunitats a les noves generacions de manera equilibrada. No oblidem que l'esport es cultura i es salut, i no només física: respecte dels uns cap els altres, joc net i honest, l'excel·lència, la satisfacció per l'esforç i el treball, també treball en equip o la superació del fracàs, la no discriminació... L'equilibri entre cos i esperit... potser un xic dels valors que escassegen a la nostra societat.

'Sigues constant, sacrificada, generosa i lluitadora, Laura, gaudeix com ho estàs fent i qui sap si ho aconseguiràs!'

Això li he contestat. Però sóc conscient que cal més. Fem  que el vent bufi a favor i aconseguim que siguin moltes les Laures que puguin somniar amb anar més lluny, més alt, més fort.

Montse Clemente, traductora i intèrpret.