La 'mani' de l'Onze

Ramon Batalla

Hi ha manis i manis. N'hi ha que reuneixen només alguns convençuts i que serveixen per mantenir viva la flama. En canvi, n'hi ha d'altres que, per una conjunció de factors, convoquen a masses extraordinàries de gent. La del proper Onze de Setembre serà, segur, d'aquestes. I serà la primera gran manifestació convocada amb un lema clarament independentista. Com s'ha arribat fins aquí?

L'Onze de Setembre de 1977 ja es va fer una manifestació històrica, la del 'milió' de manifestants. No n'hi havia un milió, però sí una gentada impressionant reivindicant l'Estatut d'Autonomia. Un mes més tard el president Tarradellas pronunciava el 'Ja sóc aquí' des del Palau de la Generalitat. Després van venir trenta anys de relaxació mobilitzadora i de construcció de l'autogovern, amb la  política que se'n va dir del 'peix al cove', de mica en mica, ara TV3, després la llei de política lingüística, un altre dia els Mossos, etc. Els ciutadans mantenien un perfil reivindicatiu baix perquè, després de tants anys de dictadura, la millora en molts camps era evident.

Vet aquí, però, que van passar els anys, van venir noves generacions que no havien viscut la dictadura i, de mica en mica, ens vam anar adonant que el vestit que l'Estat ens havia fet en la transició ens anava petit, que potser l'Estat espanyol no ens tractava prou bé: que teníem més peatges que ningú, que pagàvem molts impostos i l'Estat ens retornava pocs diners en forma d'inversions i serveis (dèficit fiscal), que els tribunals feien sentències contra la immersió lingüística, que el govern central conculcava les competències de Catalunya, etc. Finalment, els polítics també se'n van adonar: necessitàvem més autogovern i vam fer un nou Estatut (amb un millor finançament, el blindatge de les competències, el reconeixement de Catalunya com a nació...). El Parlament català va aprovar-lo el 2005. Però l'Estatut s'havia d'aprovar a les Corts de Madrid i als polítics espanyols no els hi agradava ni poc ni molt. El PP no en volia saber res (i feia una agressiva campanya en contra) i el PSOE deia primer que sí per passar-hi després el ribot (com va dir l'Alfonso Guerra). Va ser retallat, però es va aprovar el 2006 i després els catalans el vam aprovar en referèndum. Però el 2010 el Tribunal Constitucional va tornar a modificar el text aplicant-hi una segona retallada: dels objectius plantejats des de Catalunya en quedava ben poca cosa. La resposta popular va ser contundent: la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, amb el lema 'Som una nació. Nosaltres decidim'.

Només han passat dos anys, però sembla que ha passat molt de temps. L'agreujament de la crisi econòmica ens ha mostrat de manera descarnada la trista realitat de la nostra autonomia. Fem un esforç fiscal superior a altres territoris. Ens retallem la despesa abans i més que ningú (deteriorant serveis bàsics com l'ensenyament o la sanitat). I el govern espanyol encara incompleix alguns pagaments que deriven de l'Estatut. Resultat: el nostre Govern, impotent i amb les arques buides, ha d'anar, dia sí, dia també, plorant, a Madrid a demanar diners. La crisi econòmica esdevé així crisi social i crisi nacional. Per simple instint, doncs, de supervivència nacional, cultural i econòmica hem d'emprendre el camí de la independència. No serà fàcil. No serà la solució de tots els mals. A molts dels nostres polítics els costarà posar-se al davant i reconèixer que no hi ha cap més possibilitat viable. Doncs els haurem de dir que la via de negociar millores amb el govern espanyol (del color que sigui) està totalment esgotada. Els haurem d'empènyer a que es preparin, a que facin contactes internacionals (entre els sectors diplomàtics, econòmics, dels mitjans de comunicació...), a que vagin a Europa a explicar la secessió i a que, quan abans millor, la impulsin. La manifestació del proper dimarts Onze és una ocasió immillorable per a demostrar que som molts els que volem el lema d'aquesta mobilització: Catalunya, nou Estat d'Europa.

Ramon Batalla