L'abús dels llibres de text, fins quan?

Montse Clemente

Malgrat que el curs ja ha començat, aquesta tarda encara m'haig de passar per la llibreria a buscar un quadern i un llibre de text que sembla ser que estaven temporalment esgotats. I és que la tornada a l'escola arriba acompanyada, de manera obligada mentre no ho canviem, de la compra dels llibres de text, que disciplinadament ens donem pressa a encarregar any rere any quan s'acaba el curs escolar.

Fa uns dies ja vaig passar a buscar-ne el gruix. Quan la llibretera em va passar 'la dolorosa', com ella, conscient que aquests llibres són especialment cars, em va avançar com intentant suavitzar-me d'alguna manera l'impacte, vaig haver de respirar ben a fons: gairebé 550 euros per la compra dels llibres dels meus dos fills, de 4rt i 6è! I això malgrat els descomptes... Una bogeria pagar aquest preu per una necessitat de primer ordre. Si a això afegim els diners invertits en tot el material escolar, la bata o uniforme, xandall... es converteix tot plegat en una despesa bàrbara, que en aquest temps de crisi encara es fa més inacceptable per a les famílies. Per un moment vaig pensar a fer-me insubmisa i no comprar-los...

Queda clar que aquest preu és excessiu. I si bé és cert que molts centres educatius, tant públics com concertats, d'arreu de Catalunya, i també aquí a Rubí, fa algun temps que han començat a aplicar projectes de reutilització i socialització de llibres de text i material didàctic (en els temps que corren, reutilitzar i reciclar llibres de text no és només cosa de sentit comú, d'economia i de sostenibilitat, sinó a més a més de pura supervivència per la butxaca), que consisteix bàsicament que els llibres que l'alumnat ha de fer servir quedin al centre, de manera que la despesa anual de les famílies es redueix considerablement, també és cert que una part important d'aquests són quaderns i llibres tipus fitxes, d'aquells per anar arrencant-hi fulls, impossibles de reutilitzar.

I aquí topem amb el que no es pot considerar d'altra manera que un abús de les editorials, permès també en part per les escoles i les institucions. O és normal que el meu fill petit, amb només dos cursos de diferència, no hagi pogut utilitzar ni un sol llibre de la seva germana? Petites modificacions en les fotografies i dibuixos, l'ordre de les lliçons (fets a consciència per impedir que un nen petit pugui seguir bé l'ordre de la classe) o que el pack llibre-quadern d'exercicis sigui indivisible i per tant hagis de comprar necessàriament un llibre que ja tens a casa. I també el canvi d'editorial o d'any d'edició en algunes escoles, fan impossible reutilitzar els llibres d'un any per l'altre. Una vergonya injustificable que no hi hagi control a les editorials, que fan el que volen amb nosaltres, perquè no tenim més remei que ajustar-nos al que ens demanen a l'escola.

Si a això afegim que a Catalunya els ajuts per aquest tema són pocs en comparació amb moltes altres comunitats autònomes, que compten amb subvencions directes més importants (fins i tot totals) pels llibres de text, bono-llibres, etc., i que els preus dels llibres és variable i aquí són més cars (no s'entén que aquest preu no estigui més regulat i unificat... de fet, caldria que estiguessin subvencionats per a tothom!), la situació esdevé indignantment abusiva i intolerable.

Però potser ens estem equivocant de base i és qüestió de plantejar-se si els llibres de text tradicionals són realment necessaris o hi ha una alternativa millor. Al cap i a la fi el llibre de text no deixa de ser una eina per a l'ensenyament, i potser la notorietat que li estem donant és un pèl massa gran. És cert que dóna molta més seguretat al mestre a l'hora de fer classe, però és una utopia pensar que es podrien crear uns dossiers de treball a partir de les necessitats dels nens i atenent les programacions i els continguts obligatoris? No és de sentit comú pensar també que és molt més factible gaudir dels avantatges de les noves tecnologies per aquest fi?

La introducció dels llibres digitals, que els centres comencen a fer servir (algun institut de la nostra ciutat en va ser pioner al programa 1x1, que incorpora els ordinadors portàtils a l'aula), és encara massa lenta. Amb l'ús d'un miniportàtil, que pot durar força més temps que un llibre imprès, els alumnes ja hi poden accedir als continguts digitals. Una aposta de futur, una actualització dels centres educatius a les necessitats de la societat i l'escola que està canviant acceleradament, que caldria potenciar. Tot plegat suposaria un estalvi per les famílies i potser, a banda de les nostres butxaques, les esquenes dels nostres fills ho agrairien també.

Les coses poden i han de canviar. Però mentre no reaccionem i fem reaccionar qui calgui (campanya de reciclatge més extensa i potent, control a les modificacions dels llibres de text no fonamentades, canvi de xip pel que fa a la introducció generalitzada de les noves tecnologies a les aules, foment d'elaboració pròpia de dossiers com funciona a tants països! ), ens tocarà pagar religiosament i passar per la pedra, com amb tantes d'altres coses i com va dir Macià: el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies.

Montse Clemente, traductora i intèrpret.