Bandera blanca (II): 'Maisons Crec-Crec'

Jordi Margarit

Per raons endevinables i que no venen al cas, no he pogut assistir a cap dels actes que s’han fet per recordar la Rierada del 62. Tot ho he viscut per Rubitv.cat, la manera com ens hem acostumat a seguir l’actualitat.

Al recordatori emocionat i emotiu per a tots els desapareguts, s’hi han afegit elements de reflexió i d’estudi com són el documental fet per en Blai, en Marcet, en Rabadan ... i el llibre La Riuada de Franco. Espero veure aviat el vídeo. El que si que he llegit de pe a pa és el llibre d’en Ferran i Lluís Sales. Una documentació exhaustiva que permet als autors unes sòlides conclusions que tan ens presenten l’esperit solidari i espontani de la societat civil, com la reacció tardana i improvisada dels organismes del règim. Tan el paper de la ràdio mobilitzadora i transgressora de la legalitat vigent, com l’activació d’una comunitat a l’exili esperonada pel president Tarradellas i l’abat Escarré, en una col·laboració inèdita fins aquell moment. Tan l’extraordinària aportació econòmica de part de la població, com la dubtosa distribució i aprofitament per part d’una altra part (això si petita) i sobretot, pels indicis de corrupteles de determinades persones de determinats organisme del règim. Un treball imprescindible per entendre tot el que es va moure entorn de la terrible riuada de fa 50 anys.

Ha passat prou temps com per poder afegir a l’emoció dels records personals, unes llambregades de llum als efectes d’aquella nit tan i tan fosca. Sento la veu de la Lidia i recordo la d’en Soler Serrano, vehement, si voleu teatralitzada però efectiva a l’hora de complir objectius. Torno a veure en blanc i negre, les imatges de Cal Mosques i penso en la càmera i la caixa de flaix d’en Feliu Badaló. El rostre altiu del dictador al costat d’un Murillo traient pit i, veig un delegat de Falange rodolant escales avall de l’Ajuntament. La plàstica fascinant de l’Esbart que em torna una olor penetrant de fang i llot barrejades amb desinfectant, llexiu ... una pestilència impossible de concretar. L’espai entre llamp i llamp que m’arrabassa de cop les cases de l’Escardívol i, la frase d’una cosineta francesa de 6 anys que era a casa i que espontàniament crida: Maisons crec-crec.

Tota la ràbia pels que es van aprofitar conscientment, de la bona fe d’una gent que a bon preu, adquirien terrenys arran d’aigua i diumenges i festes de guardar, pujaven casetes totxana a totxana, amb l’ajut d’un parent o veí proper. Tot el menyspreu per als que sobtadament van apujar el preu dels terrenys on sabien que podia fer-se un nou barri o noves llars arran de la catàstrofe. Aixeco bandera blanca davant d’aquesta mena de negligències, tan dels que les van cometre com dels que les van autoritzar. Em declaro impotent per escatir la destinació última de la totalitat de la recaptació que va amollar la bona fe de tants ciutadans. Si ni els autors de La riuada de Franco ho han pogut esbrinar, la cosa és negra com aquella nit.

Avancem com a comunitat, sortosament la ciutat ha tirat endavant, però la memòria és històrica, tothom té la que té. Els sentiments es perpetuen, impotència i ràbia impregnen records.

Ni els amics que es va endur l’aigua, ni l’aprofitament de la desgràcia aliena. Mai oblidarem!

Jordi Margarit, periodista.