Panoràmica del Rubí en crisi de 1747

Eduard Puigventós

Des de fa ja uns tres o quatre anys, desgraciadament la paraula que més escoltem és 'crisi'. Una crisi que sembla que no hagi de tenir un final proper, i que ens obliga a tots a arremangar-nos i tirar endavant de la manera que millor sapiguem. Però aquest no és el tema d'avui, sinó un altre que em suggereix un esquifit paral·lelisme: i és que fa poc va anar a parar a les meves mans un document que, al meu entendre, fa una panoràmica del Rubí en crisi, però no del segle XXI, sinó del segle XVIII, quan es vivia, certament, d'una altra manera.

El document el signa, en nom de l'alcalde Francesc Ramoneda, Anton de Borja, cirurgià i metge de l'aleshores petit poble de Rubí (sí, sí, és aquest personatge que dóna nom al CAP que tenim entre la Plaça del Progrés i el barri del 25 de Setembre). Porta la data de 4 de juliol de 1747, i respon a un requeriment de la Reial Audiència de Barcelona per conèixer la realitat del municipi en aquells instants, o sigui, tenir una relació de les diverses característiques del terme i els habitants de Rubí, recollint-se informació sobre les collites, la ramaderia, els recursos del Comú, les infraestructures de la localitat o la moralitat dels seus habitants.

És interessant veure que, tot i que els cereals són la principal collita del poble (sobretot blat i sègol), el cert és que la vinya els està pràcticament tocant els talons: un canvi que es produiria ben aviat, ja que la quantitat de cereals no és suficient per alimentar la població, mentre que la vinya ofereix uns rendiments amb els quals poder comprar el que es necessita a fora. Tanmateix, resulta que l'Ajuntament es queixa que amb el que cobren d'impostos -principalment de la venda de la carn a la carnisseria pública-, no en tenen prou per pagar el personal, la neteja de camins, aliments, o les obligacions censals. Però els particulars no estan massa millor: degut a l'escassetat que pateixen, pràcticament ja no tenen bestiar, i han hagut de talar molts boscos, malvenent-ne la fusta, i la sembra que hi han fet no ha acabat de funcionar: <<se recogen algunos granos, pero que respeto por los escasos de los tiempos no se pueden cultivar como se necesita, está la mayor parte en un mísero estado>>.

No hi ha hospitals ni llocs d'assistència; no hi ha escoles; no hi ha orfenats; no es coneixen obres pies que actuïn al municipi; ni autoritat judicial (que administra el batlle); sort que no pateixen epidèmies o plagues de llagosta!, afirma Anton de Borja. Per tant, els rubinencs d'aleshores estaven a la mercè de les inclemències naturals, i qualsevol sequera, inundació o malaltia contagiosa podria arribar a causar estralls.

Per sort, a diferència d'altres zones del Principat afectades pel bandolerisme o els assaltadors de camins, no es pateixen situacions greus en particular: s'informa que no hi ha 'quadrillas de ladrones' en el nostre terme, i que <<si algunos gitanos transitan, es con licencia>>. No s'havien patit, tampoc, casos de violència, darrerament: <<en quanto a homicidios, escandalos públicos y desórdenes, no se ofrece cosa particular a informarle a VS.>>. Substancialment, podem dir que, malgrat tot, hem fet un gran salt endavant, oi? Ara no estem subjectes a les crisis de subsistència que els assotaven aleshores, però ho estem en un altre tipus que potser encara són més perverses...

M'agradaria acabar, però, amb una línia que em crida l'atenció de l'escrit de Borja, i que em fa pensar que, malauradament, alguns casos que han sortit als mitjans de comunicació els darrers anys, tenen el seu origen massa enrere: <<Tampoco tiene que desir en quanto a escandalos de Ecclesiasticos por no saberse algunos>>. Si li demanaven que respongués aquesta pregunta és que, desgraciadament, deuria ser quelcom habitual, no els sembla?

Eduard Puigventós, historiador local.