Bandera blanca (III): Sàtira i política

Jordi Margarit

El mateix dia que Miquel Roca publicava el seu bitllet setmanal a La Vanguardia amb el títol de Prou, va i el regidor del PP de Rubí Jonatan Cobo, democràticament escollit, befa el nacionalisme català amb diferents insercions a Twitter (veure notícia). Roca es referia a les afirmacions del ministre Margallo quan va comparar el nacionalisme amb el nazisme. Nascut a l'exili a França, sota les bombes nazis, Roca no acceptava i se sentia profundament dolgut per aquesta mena de comparacions tan i tan doloroses, tan i tan execrables. Clar, si un ministre ho diu i no passa res, obre la veda perquè els de la mateixa corda, s'apuntin a veure qui la diu o la fa més grossa. 

No estic disculpant el regidor, òbviament apunto més amunt. Aquells que de joves tenen el mateix que jo de bisbe de la Seu, diuen barbaritats i qui dies passa, anys empeny. A Alemanya o a la mateixa França, afirmacions com aquestes estan penades per llei. Ells saben molt bé el que va significar i significa el nazisme. Els judicis per crims de guerra, post Segona Guerra Mundial, van evidenciar i deixar clar el que no es podia tornar a repetir. Aquí a l'Estat i després de la mort de Franco, no es va jutjar res. El vel que va tapar el passat recent, possibilita quan no potencia, accions, actuacions i disbarats d'aquesta mena. 

Ja ho he dit altres vegades, les noves xarxes digitals faciliten enormement la comunicació. Saber que quan hi prenem un paper actiu l'abast és universal és condició prèvia d'utilització. Aquesta característica pren encara més valor si el protagonista és un càrrec públic. Sincerament, penso que no hi ha consciència d'aquesta peculiaritat. 

Però tenim democràcia. Una democràcia que a nivell local ens va arribar després de la mort del dictador i del final polític del seu representant a la terra rubinenca, l'alcalde Murillo. Precisament l'altre dia recordava un muntatge teatral on parodiàvem els últims governs de l'època no democràtica. Era l'any 1978. Hi pensava en sortir de veure l'estrena de La família irreal (veure notícia). Fins i tot aquells moments predemocràtics, amb tota l'efervescència de l'època, es va construir un guió i uns personatges que d'una manera força imaginativa, reflectien una situació d'ordeno i mando explicada amb humor de guant blanc. Res a veure amb el sarcasme de La família irreal, on, per cert, la companyia va portar el seu advocat per a valorar des d'un punt legal tot el que passava dalt de l'escenari. D'això se'n diu responsabilitat i professionalitat. 

És el mínim que podem demanar als nostres càrrecs públics: responsabilitat. I quan algú trepitja i depassa les ratlles vermelles, els seus propis responsables o els responsables dels responsables o qui mani... -per què algú deu manar, oi?- els ha de fer veure que el que han dit o han fet no és democràtic, ni ètic, ni tan sols humà. I parlo del ministre i del regidor. Han de plegar. El president del govern central i l'alcaldessa, en aquest cas, els ho han de fer veure. Perdonin, però això és així.

A veure què fan.

Jordi Margarit, periodista.