Primer les persones

Purificació Barceló

Quan escric aquestes línies tres persones a tot l'Estat han optat pel suïcidi com a sortida a una situació tan dramàtica com la pèrdua imminent del seu habitatge. 

Cada dia a tot l'Estat més de cinc-centes persones són desnonades, una vintena a Catalunya. A Rubí la Plataforma d'Afectats calcula que es produeixen tres desnonaments diaris. Estem parlant de famílies que de sobte ho perden tot i que mantenen un deute de per vida,  així com  seqüeles  físiques i psicològiques que, en alguns casos,  poden ser molt greus.

No fa gaire, el Congrés Nacional de Psiquiatria alertava sobre l' increment  de patologies mentals i de suïcidis a causa de la crisi. La situació econòmica, segons apunten els professionals, s'ha convertit en la primera causa de suïcidi, amb més d'un trenta per cent del total de casos, per davant d'altres causes personals com ara les ruptures sentimentals o la mort d'un ésser estimat.

Les Plataformes d'afectats fan una feina increïble en suport de totes aquestes famílies que queden en situació de desemparament i fins i tot alguns jutges, com el de primera instància de Sabadell, Guillem Soler, intenten posar fre als desnonaments des de la seva competència. Aquest jutge va decidir portar l'actual normativa davant del Tribunal Constitucional perquè considera que vulnera els drets bàsics de les persones. A altres ciutats i pobles, a Catalunya i a la resta de l'Estat, altres magistrats s' estan manifestant també a favor dels desnonats i de la dació com a pagament. Però totes aquestes accions no semblen prou i ha calgut que tres persones optin pel suïcidi perquè els partits majoritaris s'asseguin a parlar sobre la modificació d'una llei que està contribuint,  cada vegada amb més força,  a abocar famílies a una situació de pobresa. I tot això mentre,  amb total impunitat i amb la legalitat del seu costat,  els bancs continuen subhastant en benefici propi els  habitatges obtinguts dels desnonaments.

 No caldria que tots plegats reflexionéssim una mica sobre si hem de permetre com a ciutadans polítiques tan injustes com aquestes? No hauríem de decidir si és lícit  mantenir-nos  passius mentre més famílies perden la casa i mentre no s'actua judicialment contra els bancs que les han abocat a aquesta situació?

L'11 de setembre passat prop de dos milions de persones es van manifestar a Barcelona a favor de l'exercici d'un dret tan democràtic com el de decidir cap a on volem caminar com a poble, i  la força d'aquesta mobilització ha obert un debat que està marcant des de llavors la vida política catalana. Ha quedat demostrat que som capaços de moure'ns, de sortir al carrer, de cridar a favor dels nostres drets... Però no caldria també mobilitzar-nos,  tots plegats i amb la mateixa força,  per defensar els habitatges, l'educació, la sanitat, la cultura...les persones? Per què el debat sobre l'autodeterminació ha de substituir el de la defensa de l'estat del benestar i el de la lluita contra les retallades?

Potser hauríem de reflexionar,  no només sobre si volem ser un poble independent,  sinó també sobre quin tarannà hem de tenir com a poble. Perquè,  en definitiva,  les nacions no les fan les banderes,  sinó les persones, cadascú dels ciutadans que viuen en els pobles i ciutats d'aquestes nacions. Ciutadans que ara veiem amenaçats el nostre futur, l'educació dels nostres fills, la salut, l'accés a la cultura, els drets socials, laborals i democràtics, i, fins i tot, el sostre sota el què vivim...  Decidim doncs com a poble,  però no només sobre cap a on volem anar,  sinó també sobre com volem fer aquest camí. Primer, les persones.

Purificació Barceló, periodista.