Bandera blanca IV: No anem bé!

Jordi Margarit

Que quedi clar! Aquest és el comentari que sento majoritàriament al carrer, al tren, al bar, a la feina en el moment d'encetar aquesta campanya electoral. Que quedi clar! Una barreja d'exigència i un reclam per a tots els líders. Que s'expliquin, que sobretot no es limitin a les frases punyents, al crit desaforat, l'aplaudiment fàcil. Massa vegades hem tingut la sensació que ens venien fum. Un fum que s'esvaïa a la primera de canvi, sovint l'endemà mateix de la jornada electoral. Massa vegades la frustració ha estat la tònica general i mai hem callat a l'hora de denunciar-ho.

Que es carreguin i ens carreguin de raons. Un vot no és el simple gest displicent de posar un full dins de l'urna. Una papereta representa la confiança personal cap a un projecte i la seva materialització. Però, atenció! Ningú no es compromet a res perquè sí. A tots ens cal la seguretat que fem allò que ens convé tant a nivell general com personal. I aquesta és la grandesa de poder expressar la pròpia voluntat: Ser protagonista de les decisions, això i no pas una altra cosa representa votar. Els que ens vam esforçar de la millor manera que sabíem i podíem per el retorn de la democràcia, sabem prou bé de què va. 

Mireu, a l'hora de votar, compta el cor... les percepcions de com està tot plegat... i aquesta vegada, per sobre de tot, els raonaments. Volem saber si hi ha futur i quina mena de futur hi ha. La cantarella del 'virgencita que me quede como estoy', és tan reaccionària com comprensible si no es dibuixa el nou horitzó d'una manera clara i diàfana. 

Tinc uns quants amics que, de la nit al dia, s'han quedat a l'atur. Dissortadament aquest no és un fet aïllat. Alguns amb els quals em relaciono passen dels cinquanta anys i estan fotuts, molt fotuts. En conec de l'àmbit de la sanitat, d'altres que són mestres o professors universitaris que, tot i tenir feina, no estan gens tranquils. La situació econòmica tan greu que patim els ha afectat. No es queixen tant de l'aprimament de sou (que l'han patit), com de la reducció de serveis que abans podien oferir i ara ja no. 

Argumenten que la crisi la paguen aquells que menys culpa en tenen i que, en canvi, els responsables de veritat segueixen el seu ritme si fa o no fa. Els últims mesos hem comprovat com el suport públic s'adreça a les grans corporacions financeres, responsables principals del desori. Canalització d'ajudes per a ells i cap responsabilitat per negligències. 

Em fan notar que la protesta de vaga general del 14-N denúncia precisament aquest cúmul de despropòsits. Que hi ha alternatives per guarir aquesta situació i que quan es plantegen, no s'arriben ni tan sols a considerar. Finalment em fan veure que els plantejaments polítics d'ara mateix i la seva repercussió als mitjans de comunicació, obvien aquestes situacions i que tot se centra en el debat secessionista. Probablement tenen raó, segur que sí.

Admetent aquesta evidència, també cal valorar que determinades situacions polítiques, només és plantegen en comptades ocasions. Diria que una vegada cada dues generacions com a molt. 'Les oportunitats quan passen s'agarren', que diuen a ponent. I ara és el moment.

Dos mesos després de la gran manifestació de l'onze de setembre, els organitzadors de la marxa, l'Assemblea Nacional Catalana, s'ha adherit a la reflexió social i a la convocatòria dels sindicats. Si Catalunya no patís el dèficit fiscal, les successives reformes laborals i les retallades socials, els efectes de la crisi no serien tan greus, diuen en un comunicat conjunt i finalment coincideixen en el dret a decidir. El procés sobiranista no només és identitari (que també i de manera fonamental). 'És l'economia imbècil' que deia aquell candidat americà de fa unes dècades i o bé s'agrupen totes les qüestions que preocupen la societat i s'hi troba viabilitat, o no ens sortirem ni en unes ... ni en les altres.

Portem cinc dies de campanya i com feia temps que no passava, tenim les orelles parades, atentes a les explicacions dels responsables d'endegar el procés per avançar en benefici de tothom. De moment, s'ha disparat el pim-pam-pum i, ja hi som a veure qui la diu més grossa. No anem bé!

Jordi Margarit, periodista.