Només hi falta Belén Esteban

Jordi Margarit

Jo flipo. 'No sabemos si es cierto o no pero hemos decidido hacerlo público'. Així s’explicava el secretari del Sindicato Unificado de Policía en roda de premsa per exposar els esborranys d’aquest presumpte informe que ha empantanat la campanya electoral. Et felicito, fill! Aquesta declaració diu molt de la policia nacional, del sindicat que representa i del seu compromís amb la intel·ligència, la veracitat i la defensa dels ciutadans, objectiu final d’una policia democràtica.

Però què cull...eres és això! Que dirien els teatre de guerrilla! O 'això no es pot permitir', que diria el Nyunyes del Polònia. Hi poso aquestes expressions per fer-hi conya. No hi ha altra manera de prendre-ho, si no fos per la seva trancendència, si no fos perquè ens hi juguem tant.

Aquesta colla de pollosos han decidit obrir la claveguera encara que no saben si és veritat o no. El més probable és que aquest personatge hores d’ara encara sigui secretari del sindicat SUP i dic més, encara no el deuen haver fotut fora del cos. Perquè ja em direu quina mena de confiança pot generar a la població, un posicionament com aquest per part d’un agent de policia. Va afegir a més: 'Hi poso la cara perquè, si convé, me la trenquin'. Doncs llàstima que no el tinc davant!

Les últimes hores també s’ha afegit al festival de despropòsits el cagamandúrries de Tejero. Quina cara! Diu que acusant de sedició el president de la Generalitat defensa la democràcia espanyola. Ell que la va voler anul·lar. El que dic, el festival de friquisme que ja es va encetar amb els anuncis de cataclisme total si Catalunya gosa decidir ha fet el cim aquestes últimes hores. Primer va ser la por. I quina por? Pel que comprovem, l’única por que cal tenir és de tots els que ara, i des dels seus estaments de poder, amenacen, ofeguen i ens deixen amb el cul a l’aire.

En aquest show tan i tan castís, només hi trobo a faltar Belén Esteban. Tindríem la parodia nacional al complert. No us estranyeu que la princesa del pueblo, un moment o altre surti dient: 'Yo por mi Catalunya, votooo'.

D'aquí que com en un míting dels tres o quatre que he volgut anar, faci meu aquell crit que vaig sentir: MARXEM!

Jordi Margarit, periodista.