La desaparició de l'ermita de Sant Genís

Eduard Puigventós

Tres o quatre cops per setmana, per proximitat, vaig a passejar pels voltants de l'ermita de Sant Genís, situada entre el camí d'Ullastrell, el camí de Ximelis i l'Avinguda Castellbisbal, en direcció a can Serrafossà. És una zona de gran interès natural i històric, però que està en un estat de deixadesa força marcat: malesa, deixalles, circuits de motocròs... Enmig, i al costat d'una petita torre elèctrica, s'hi troba el que queda de l'ermita de Sant Genís, vestigi del primer Rubí medieval, que data del segle XI. En estat totalment ruïnós des de fa decennis (en algunes fotografies dels anys 30 encara s'hi pot veure dempeus, però s'ensorrà parcialment els anys 50 o 60), les muntanyetes que hi ha al voltant corresponen a la pròpia runa, a sobre de la qual hi ha crescut tot tipus de vegetació. Tanmateix, les darreres setmanes el seu estat ha empitjorat encara més, ja que el cap de setmana del 10 i 11 de novembre va caure parcialment una de les tres parets que quedaven, la que tenia un contrafort, de manera que les altres dues estan condemnades a fer el mateix en poc temps. La construcció certament no era espectacular, ni els materials eren massa bons (pedres i còdols trets de torrents i torrenteres properes), però és testimoni d'una època de la nostra història que ens caldria conèixer i aprofundir. Podem deixar que desaparegui sense més ni més?

L'ermita estava construïda molt a la vora del primer castell de Rubí, propietat del comte de Barcelona i cedit a Seniofred de Rubí, i que apareix documentat a l'any 986; Sant Genís la trobem referenciada ja en un document de l'any 1080. Des d'aquesta posició, i mirant cap al sud, hi ha Castellbisbal i el Llobregat. El Llobregat va fer de frontera, al llarg de molts anys, entre cristians i musulmans, entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, que se'n diria. Terrassa i Sant Cugat eren un centres importants de poder i de control d'aquesta frontera, i per tant és lògic que Rubí també hi estigués encarat; d'aquí que aquest primitiu castell i l'ermita estiguessin enfocats no cap al poble, sinó cap al Llobregat. D'aquella època en són també les restes localitzades d'una torre de vigilància o de guaita a la serra de les Martines.

La devoció estava enfocada inicialment a Sant Genís Escrivà, que era un dels sants més venerats a la litúrgia visigòtica i mossàrab, la que imperava quan s'edificà l'ermita; tanmateix, posteriorment es féu més popular un altre Sant Genís, el Comediant, de manera que arribats al segle XVI, quan s'hi feia un notable i concorregut aplec al seu voltant, els goigs que s'hi cantaven estaven dedicats als dos. Moltes de les famílies rubinenques feien deixes o donatius a Sant Genís ja des del segle XI, i se sap que el 1585 se'n féu un retaule. Tot i això, no era sempre oberta, sinó que bàsicament atreia rubinencs el dia de la seva festivitat; i per casaments o misses de gent de can Casanovas, can Xercavins, o masies properes.

L'administració de l'ermita depenia de Sant Pere i de la masia de Can Casanovas, que era pràcticament al costat. El seu abandó, però, no és cosa recent: ja al segle XIX, després que les tropes napoleòniques, al seu pas per Rubí, se n'enduguessin la campana que hi havia en un petit campanar, caigué en desgràcia i amb la mort de Francesc Mitjans, de can Casanovas, a finals de segle, ningú més se'n féu càrrec, accelerant-se'n el deteriorament fins a l'actualitat.

Aviat, en podrem admirar només la portalada d'entrada a la mateixa, que fou traslladada a la rectoria de Sant Pere el 1969, on encara podem trobar-la.

Eduard Puigventós, historiador local.