L'opció de lluitar

Purificació Barceló

Fa massa temps que l’educació en el nostre país no passa precisament per un bon moment. Les retallades, la manca de substitucions de mestres de l’escola pública, la rebaixa de les beques menjador, la paralització en la construcció de centres ubicats en barracons, l’increment de les ràtios per aula,  la pujada en el preu de les matrícules per accedir als graus formatius de cicle superior i en les taxes universitàries, el manteniment de subvencions a centres que discriminen per sexe, l’aposta clara per l’educació privada... Tot plegat està posant en greu perill el dret a un ensenyament  públic i de qualitat per a tothom i dibuixa un futur on només tindran dret a la cultura i a l’educació aquells que puguin pagar-les. 

La gravetat de la situació mobilitza des de fa temps els sectors afectats; unes protestes  que han culminat el 9 de maig passat en una vaga històrica del sector de l’ensenyament,  a la que estaven convocats tant docents,  com estudiants i famílies.  Milers de persones han omplert els carrers a favor de l’educació, de la cultura i en contra de les retallades i de la reforma educativa del ministre Wert. 

Al meu entendre, poques vegades una vaga ha estat tan justificada. I és per això que resulta sorprenent assabentar-se que a Rubí, com en altres ciutats, la convocatòria ha estat seguida de forma molt desigual entre el col·lectiu docent, les famílies i els estudiants. Tret d’algunes excepcions, com l’escola Joan Maragall on més d’un 70 per cent del professorat es va afegir a la vaga, pocs centres públics de la nostra ciutat van superar el 30 per cent en el seguiment de la convocatòria. Les aules van quedar buides en moltes escoles públiques no perquè faltés el mestre,  sinó perquè els estudiants no hi van anar a classe i perquè les famílies van sortir a defensar al carrer el dret a l’educació dels seus fills. 

El principal argument d’alguns docents per no afegir-se a la vaga és l’econòmic, el cost que suposa en la nòmina mensual el seguiment d’una mobilització que, segons diuen,  no canviarà les coses i que pot ser substituïda per altres mesures de pressió. Però la realitat és que el mateix dia que milers de persones seguien aquesta vaga  i es mobilitzaven al carrer, el govern de l’Estat decidia retirar de l’ordre del dia del Consell de Ministres l’aprovació de la reforma educativa del ministre Wert. Finalment la reforma s’ha aprovat i ara caldrà més que mai un posicionament clar i contundent per part de tota la comunitat educativa. Tots junts per evitar un pas enrera de trenta anys en el sistema educatiu d’aquest país.

Altres sectors estan patint retallades des de fa anys i encaren amb més decisió la defensa dels seus drets. Els treballadors dels mitjans de comunicació públics, per posar-vos un exemple que conec de primera mà, pateixen retallades econòmiques des de fa quatre anys. Tot i no ser funcionaris, han vist com el seu nivell adquisitiu s’ha rebaixat d’un trenta per cent, s’han quedat sense ajuts per fills i sense pagues extra i s’han vist obligats a treballar més hores pel mateix preu. Ara s’enfronten a una altra retallada de fins a un quaranta per cent del sou en les categories laborals més baixes i a una amenaça d’ERO que podria afectar més de cinc-cents treballadors. Aquest col·lectiu es mobilitza cada dia des de fa gairebé dos mesos en defensa dels seus llocs de treball,  però també del dret dels ciutadans a gaudir d’uns mitjans de comunicació públics i de qualitat.  En un mes han fet no una,  sinó dues jornades de vaga,  seguides per més d’un noranta per cent de la plantilla. Això també els ha comportat una reducció considerable en la nòmina de l’últim mes, però em resigno a pensar que no ha servit per res...  

Les vagues serveixen. Les protestes serveixen si són massives, si tots plegats deixem de banda el nostre interès particular i ens adonem de la necessitat real de lluitar contra la que és l’agressió més greu des de la dictadura contra els drets socials i democràtics de la població, si deixem de mirar-nos el melic i plantem cara a la situació com a ciutadans implicats, crítics i disposats a defensar els nostres drets. 

Els que ho intenten poden guanyar o poden perdre,  però,  com a mínim, escullen l’opció de lluitar per allò que creuen just. Els que no es mobilitzen, simplement accepten la derrota sense ni intentar-ho... 

Purificació Barceló, periodista.