El nostre passat subterrani

Eduard Puigventós

A la xerrada del cicle Vora l'Aigua de Rubí d'Arrel del proppassat 30 de maig, vam tenir la sort de poder escoltar l'Ignasi Mir i al Joan Sucarrats parlar sobre recs, canalitzacions i l'aprofitament del cabal de l'aigua de la Riera (no tan petit com ens pensem!), des d'una perspectiva tècnica i històrica. I un se n'adona de com d'important ha estat, històricament, aquest minso volum d'aigua per a l'agricultura, la indústria, el medi ambient i l'oci de generacions i generacions de rubinencs.

Però em cridà l'atenció, sobretot, la part del Joan. A través de la seva experiència, i de la saviesa popular que recollia, parlava de recs a cel obert, diguem-ne, que duien l'aigua a camps i cases particulars, però també de mines, rescloses, canalitzacions, pous de registre... tota una sèrie d'infraestructures construïdes segurament entre els segles XVIII i XIX, la majoria sota terra. I això em fa pensar en què, sovint, ens fixem només, i és lògic, en allò que tenim a simple vista, però ens perdem tota una riquesa subterrània que també ha contribuït, i molt, a la nostra història i també a crear els nostres mites, podríem dir-ne, més imaginatius.

Parlem d'aquestes mines i canalitzacions, algunes d'elles prou importants com per a què hi capigués algun home que, en un moment determinat, baixés a desembussar-ho o a netejar-ho; per tant, eren estructures fetes amb volta, ben sòlides. I poden creure's que en teníem (i probablement algunes encara hi siguin) escampades per tot el municipi. Però em venen a la memòria, alhora, altres construccions.

Per exemple, els tres refugis contra bombardeigs construïts durant la guerra civil, un d'ells per la Brigada Garibaldi, dels italians, i que vés a saber què en deu quedar; o bé els túnels subterranis que hi havia en algunes masies, que servien en alguns casos de via d'escapament o d'amagatall, que anaven a parar un tros enllà de les mateixes. Em consta que encara n'hi ha vestigis, com a mínim, a can Xercavins i a can Pidelaserra.

Cas apart mereixen les caves, per exemple, dels Arís-Casanovas, emprades, en aquest cas, per a la bona conservació del cava; o bé les galeries i canalitzacions de la Mina Berta (situada en terrenys de Sant Cugat, però a tocar de Rubí i amb molts rubinencs que hi havien treballat), una altra activitat econòmica important que ja fa decennis que s'abandonà. D'aquestes mines se n'extreia plom, i, com a curiositat, es diu que l'aigua que les inunda, de la mateixa veta  probablement que alimenta l'estany dels Alous, vindria del Montseny i a certa profunditat sortia calenta i tot.

Però qui no ha sentit parlar, alguna vegada, de túnels secrets? Quan anava als Maristes, sempre es deia que hi havia una porta, en un vestíbul, que duia a un túnel que portava directament al Regina Carmeli, per propiciar, i perdonin-me els germans, trobades recòndites amb les monges (em sembla que aquesta història de galeries secretes entre edificis de monjos i monges és estesa a tots els pobles i ciutats on n'hi ha). Segur que en coneixen d'altres casos fomentats per la rumorologia local.

Tanmateix, cal estar a l'aguait perquè en alguns casos aquestes construccions subterrànies poden causar més d'un disgust: sinó, que els ho diguin als veïns d'edificis construïts a sobre o al costat d'allà on passaven torrents que foren coberts ja fa molts anys, i que molt pocs recorden: i és que a vegades, que el ferm d'un carrer s'enfonsi, o es produeixi un esvoranc, té la seva explicació en l'orografia d'un terreny que els homes ens hem encarregat de modificar.

Eduard Puigventós, historiador.