El dret a decidir, l’oportunitat i el projecte

Òmnium Rubí

Catalunya és una nació. Ho demostra la seva voluntat al llarg de la història de reafirmar el seu propi projecte cultural i polític, el manteniment de les seves institucions al llarg dels segles i la pervivència del seu pal de paller, el català. Aquest fet ha estat una constant des de la implantació de la democràcia representativa, a Catalunya amb un sistema de partits propi, i només alterada pels llargs anys del franquisme: àmplies majories parlamentàries pluripartidistes han anat reafirmant a les institucions la voluntat d'autogovern i el caràcter nacional del projecte polític català. Sens dubte, aquesta voluntat de reafirmació i ambició d'autogovern ha vingut sempre nodrida i empesa pel suport de la gran majoria de la societat catalana, en tot el seu espectre multiclassista i indiferentment de l'origen i la procedència dels catalans i les catalanes.

Precisament, els vells lemes del pujolisme "És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" i del PSUC "Som un sol poble" han estat dues premises bàsiques que han guiat el projecte de construcció nacional des del franquisme, vinculant la promoció del català com a llengua vehicular i evitant la discriminació per raó d'origen i procedència. En ells s'hi fan reflex els potents canvis demogràfics a causa dels moviments migratoris que va viure el nostre país des de les primeres dècades del segle XX, especialment intenses les dècades compreses entre els anys 1940 i 1975, i fan referència a alguns dels valors essencials que han fet de Catalunya una model de societat d'acollida: les perspectives laborals i les possibilitats de progrés personal i col·lectiu, el neguit per la cohesió social i la construcció d'una societat oberta i plural.

Tanmateix, el marc de referència ideològic i el context cultural i polític que va caracteritzar els anys posteriors a la Transició ha canviat per complet. L'autogovern del nostre país cada cop s'ha vist més escapçat i els debats de fons al voltant de l'organització territorial de l'estat, el seu reconeixement de la realitat plurinacional i la construcció d'un model de convivència vàlid per tothom s'ha vist sovint substituït i desplaçat per una simple discrepància competencial entre territoris. Fins i tot, en els últims anys una clara tendència recentralitzadora no només ha limitat les aspiracions d'autogovern català sinó que les ha rebaixat a cotes inassumibles.

És en aquest context on comença a fer-se present en la societat catalana la idea d'un canvi estructural en la relació Catalunya-Espanya plantejat mitjançant l'exercici del dret a decidir. Un exercici que permeti clarificar quines són les eines que necessita Catalunya per a poder desenvolupar el seu propi projecte. Una consulta que, de nou, ens emplaci a tots els catalans a deliberar quina és la millor manera de garantir un bon model de benestar i un projecte de progrés. Una consulta en la que tots els ciutadans hi puguin votar, no unes eleccions on hi preval la interpretació que els partits fan de la voluntat dels seus electors.
 
Una de les virtuts que té aquest procés i aquest debat és trencar amb la idea que Catalunya ja és una realitat donada, un projecte completat; que els catalans ens donem per satisfets amb el nivell de reconeixement per part de l'Estat i que el nostre projecte social ha arribat al seu nivell òptim. Res més lluny de la realitat, avui l'Estat espanyol, la crisi financera internacional i la crisi política de les institucions ens alerta que Catalunya no ha completat el seu projecte  i que aquest està en continua redefinició. En aquest sentit, el dret a decidir és també el dret a l'oportunitat per continuar amb la nostra tasca de construcció i fer-hi un salt qualitatiu. Catalunya vol continuar construint el seu projecte amb totes les eines possibles i disponibles, per adaptar el seu projecte al context actual i transformar la realitat alhora. I ho vol fer com a subjecte sobirà que és i que ha mostrat al llarg de la seva història. La raó democràtica ens avala i la magnitud del projecte ho requereix.

Ara bé, cal tenir present una qüestió fonamental: el dret a decidir és essencialment un procés democràtic, i això vol dir que davant l'exercici hi haurà posicions contràries, totes elles legítimes. A Catalunya hi ha gent que és partidària d'un Estat propi, gent partidària de continuar formant part de l'Estat espanyol i gent que creu en la necessitat de seguir treballant per construir un model d'estat federal. El procés democràtic es basa en això: en la discussió i el convenciment del propi projecte cap a una majoria social, assumint però la legitimitat de la posició de l'altra.

Així com caldrà assumir que el projecte català no haurà finalitzat amb la victòria en una consulta sobre l'Estat propi, aquells que estem convençuts precisament de la necessitat d'un Estat propi hem de tenir present  que només podrem guanyar armant-nos de raons i arguments i fent-los atractius i amables a la totalitat de la població, assumint que no hi ha patents de catalanitat que vagin associades a una posició o a una altra i que l'endemà de la consulta tots continuarem sent catalans i que caldrà treballar per tirar endavant el país.

Hem d'explicar que el que ens empeny és construir una societat millor i que ningú se n'ha de sentir exclòs. No hi ha millor manera de garantir la unitat de la nostra societat que garantint uns mecanismes democràtics per a les decisions més transcendentals, i ara ens trobem en aquest moment. Catalunya és un projecte de futur que requereix la voluntat participativa de la seva ciutadania, una idea en construcció constantment. El dret a decidir és la primera passa per definir el futur d'aquest projecte.

Òmnium Rubí, membre de la plataforma Rubí pel Dret a Decidir.