Per què marxo a Abu Dhabi?

Montse Clemente

Que per què marxo a Abu Dhabi? Amb aquesta pregunta vam iniciar ja fa algun temps la conversa amb el Juan, aleshores propietari d'un popular negoci de restauració a Rubí. La veritat és que quan em van comentar que l'amo d'un restaurant, que funcionava bé malgrat la crisi, marxava a l'altra banda del món, de seguida em va picar la curiositat. Primer vaig pensar que potser el tema tindria relació amb el cost de mantenir un negoci en una zona del centre, començant per com d'inconcebiblement cars estan els lloguers comercials, on sembla que es valori més el continent que el negoci en sí. Però no, de seguida vaig comprovar que el tema era un altre.

Hi vaig veure l'oportunitat... La meva vida no ha estat fàcil, saps? Això ho diu una persona que als 13 anys ja passava els estius fent de cambrer, que ha treballat al dur sector de la construcció i també per a una empresa de pintures, entre d'altres... No era precisament dels estudiants que millor notes obtenia, però també es cert que els estudiants més llorejats, no són moltes vegades els que acaben triomfant. Vull dir que el fet de no ser el millor alumne no li ha impedit al Juan ser un emprenedor reeixit. Ell va escollir un altre camí. Va madurar ràpid. La formació bàsica necessària la va tenir, però el millor de tot li va venir de l'escola de la vida: no li ha faltat ni talent, ni passió i no ha tingut ni por al fracàs ni molt menys aversió al risc...Estar aprenent constantment i saber veure.... i creure!

El Juan m'explica que, a força d'observar, va acabar muntant el seu negoci de pintures, i quan aquest cicle es va acabar, va estar desenvolupant la seva pròpia quadrilla de paletes... Xuclar de l'experiència. És com si recollís llavors per plantar i conrear, segons el seu propi criteri, més endavant. Ara, després del que alguns considerarien un fracàs i no un màster accelerat de la vida, havia tornat a les arrels i des de fa uns anys treballa novament a un restaurant, el seu, aquest cop de gerent. I s'hi ha deixat la pell, i va contribuir a crear l'Associació de Bars i Restaurants de la nostra ciutat amb la qual s'han aconseguit molts canvis i millores al sector. Té clar que la unió fa la força i que cal treballar en equip: la capacitat de diàleg és molt important. Escolta, però, la seva intuïció i ja està pensant en impulsar el nou projecte que se li ha presentat: tornar a la construcció, aquest cop amb el repte d'una megalítica obra, en un país completament diferent al nostre, en ple desert, a ni més ni menys que 6.810 km de casa. Sembla dur, però ell desborda optimisme. Segons el meu interlocutor s'ha d'estar a l'aguait i veure les oportunitats que sovint ens passen a tocar i no sabem o no volem veure. Tot plegat no ve regalat: Implica molt sacrifici i esforç, és clar!

Aquest testimoni m'ha fet pensar molt. Sovint en la formació seguim posant èmfasi en l'adquisició de coneixements, mentre que es deixa massa de banda l'adquisició d'habilitats personals tan necessàries per a un desenvolupament creatiu, crític i innovador. Tot plegat, una formació molt allunyada d'allò que el mercat laboral i la societat necessita. Una formació que prepara gent amb mentalitat funcionarial, que no vol ni té motivació d' implicar-se en res que li pugui complicar la vida i no vol assumir riscos encara que sigui a costa de perdre la independència.

A l'escola s'hauria d'ensenyar el valor del risc, de l'emprenedoria, el profit del fracàs i a no castrar la veu interior... Però de moment tal com van les coses, queden ben lluny aquests propòsits.

Després de parlar amb el Juan em va quedar clar que un emprenedor no ha de ser cap geni. Motivació, seny i perseverança. I un molt de tenir la ment oberta. No sé què haurà passat finalment amb el nou projecte, però no dubto que el Juan triomfarà allà on vagi. I tampoc no dubto que tornarà a la terra i invertirà un cop més en noves oportunitats.

Montse Clemente, traductora i intèrpret.