La Caixa Rural de Rubí

Eduard Puigventós

Els darrers anys, i degut a la seva mala gestió, sumada a la crisi galopant que encara tenim, hem vist desaparèixer o reconvertir-se la gairebé totalitat de les caixes catalanes; unes caixes que havien estat en molts casos la base de la industrialització del país, la font de dinamització de la seva àrea d'influència, i que havien resguardat els estalvis d'una bona part de la població, abans que les ànsies pel diner i la bogeria inversora els fessin perdre el nord.

Els més grans segur que recordaran que, a Rubí, també hi havia hagut una caixa pròpia del municipi, la Caja Rural de Rubí, adherida inicialment al Crédito Mobiliario Agrícola de España. Creada el 1913, fou una iniciativa d'una sèrie de propietaris rurals per tal d'ajudar-se entre els socis, per tal de sufragar inversions a petita escala, de millora de l'activitat als seus camps. Era, doncs, diferenciada de la Cooperativa, que agrupava majoritàriament obrers, jornalers, i petits propietaris.

La caixa tenia 100 participacions, cinquanta en mans de l'organisme mare, podríem dir-ne, Crédito Mobiliario; i les altres cinquanta a raó de deu per cada soci fundador, que podien disposar d'elles (vendre-les o quedar-se-les), i que s'anirien ampliant amb els anys. Entre socis o gent que hi tenia llibreta oberta, el màxim que se li podia deixar era quatre vegades el què hi havia invertit, i cada any se celebraven assemblees per tal de deixar clars els comptes.

Amb la Guerra Civil, el president de l'entitat va desaparèixer i els comptes van quedar incautats, però a la tornada no es va preocupar de reactivar-la, sinó que foren un grup de rubinencs que no volien quedar-se sense els seus estalvis els qui varen pressionar per a recuperar-los i posar-ho en marxa de nou. Així, l'u de gener de 1949, en comptes de dissoldre's, la Caixa Rural de Rubí tornà a funcionar; però resulta que no constava inscrita enlloc, a cap administració, de manera que hagueren de tornar a constituir-se, oficialment a partir del 10 de gener de 1951. En aquest cas, els beneficis de l'entitat, en comptes de repartir-se, anirien a parar a un fons de reserva i d'obres socials.

La Caixa Rural de Rubí, però, semblava que tenia els dies comptats: la transformació que hauria d'experimentar la vila els anys posteriors, amb el declivi de l'agricultura, no els farien cap bé. Amb el modest capital que gestionava, abans emprat per a la compra d'un cavall, de planter, d'arbres fruiters... ara havia de fer front a les demandes d'una nova societat industrialitzada, de consum, que demanava crèdits per a comprar un habitatge, un cotxe, o electrodomèstics. Al principi se'n varen sortir, ja que sovint els qui en demanaren els ho podien tornar amb relativament poc temps, degut a l'abundància de treball, l'esforç que hi posaven, i uns crèdits encara no massa elevats. Però la proliferació d'entitats noves, cooperatives de crèdit, i algunes fallides, va fer augmentar el control del govern, que exigia una capitalització major de l'entitat (els sona aquest context?). Varen intentar la unió o col·laboració amb la Cooperativa de Consum i el Celler Cooperatiu, però fou en va.

Així, davant l'augment de la burocratització de l'entitat; de les demandes cada cop majors dels poders establerts; i les noves necessitats del moment, va fer que es posés a la caixa entre l'espasa i la paret. La seva direcció, que es trobava senzillament una hora a la setmana, no podia fer front a aquella professionalització. De manera que el 13 d'abril de 1976, en assemblea, s'acordà dissoldre-la. Al cap d'un any i mig, i havent liquidat tots els comptes, préstecs i gestions, el romanent de 320.000 pessetes fou donat a diverses entitats culturals i benèfiques de Rubí.

Quina diferència amb la situació actual, oi?

Eduard Puigventós, historiador local.