Fem Via per superar les quimeres

Dani Pernas

Passades les vacances, curtes com diu el tòpic, és hora de passar balanç i d'encarar els nous reptes que es presenten ja al setembre, reptes personals, i reptes com a país. Altres cops, l'article ha girat en torn a qüestions personals, però crec que ara toca fer la reflexió en torn a una visió general de País, ja que hem d'afrontar entre tots, reptes prou importants.

Comencem pel balanç: aquest estiu he tingut la sort de passar uns dies a Alacant i rodalies, no me'n puc estar de fer un apunt turístic d'un indret que em va encisar, l'illa de Tabarca, un lloc, on hi arribes després de 20 minuts en una llanxa i des d'on per a qui hi veu bé i no té problemes a la vista com és el meu cas, s'albira l'skyline de Santa Pola. Tabarca és un indret on només arribar-hi notes com el temps s'atura allà, i t'envolten tot un plegat de sensacions que et desperten els sentits, l'olor de peix, tant fresc com cuinat t'acompanya mentre creues l'illa que té 800 metres de llargada per 400 metres escassos d'amplada; la vista, envoltat d'un mar transparent, que agafa tonalitats turqueses, i uns carrerons amb les típiques cases de pescadors; l'oïda, amb el silenci, i el so del mar; i el tacte, on sempre trepitges terra de platja. Tabarca resulta un indret idíl·lic, on et sents afortunat d'haver-hi pogut passar un dia i banyar-te a la seva platja.

Al marge d'aquest record, i mirant en perspectiva l'estada en terres alacantines, vaig poder copsar un sentiment, aquest sentir de la gent, em va fer adonar que malgrat que ens hi podem posar com vulguem, somiar, creure, o tan sols desitjar, la idea de Països Catalans sí que resulta tal com deia el Monarca espanyol, una quimera.Una quimera perquè el català com a llengua, o valencià en el seu defecte (entenent valencià com a dialecte, o varietat dialectal del català) està força maltractat, i l'ús és molt minoritari. És més, vaig tenir la sensació que et miraven de formes estranyes quan pretenies parlar català, per comprovar si l'interlocutor de torn et responia per cortesia (igual que fem aquí) en la teva llengua. Resumint, la llengua està molt maltractada, i les lleis del govern valencià ajuden a aquest maltractament. Exactament igual passa a les illes Balears, ja que en aquests últims dies, els directors que s'han negat a aplicar la llei del trilingüísme d'en Bauzà, han estats anul·lats de feina i sou pel govern balear.

Sense la llengua, es perd la cultura, i per tant, es perd la sensació de pertinença a un país, o a un conjunt de territoris amb trets comuns. Allà no es compleix allò de 'si una sola família vol aprendre i estudiar en català, tota la classe ho ha de fer', en aquells territoris, la llengua catalana esta més que maltractada, hi ha un intent d'anul·lació i exterminació lingüística. Amb aquest precedent, queda clar que, no se senten catalans, se senten 100% espanyols, i per més que ens agradaria que la realitat fos diferent, no ens podem enganyar a nosaltres mateixos i hem de veure la realitat quina és, malgrat que hi hagi minories i moviments arreu, que se senten catalans, i que voldrien formar part dels Països Catalans i no d'Espanya, tots molt respectables i a qui hem d'animar a seguir la seva labor, però, malauradament, molt minoritaris.

Això, em fa reflexionar sobre els reptes del futur: el procés cap a la independència, l'hem de fer nosaltres sols, Catalunya no pot esperar el País Valencià ni Ses Illes Balears, Catalunya ha d'aconseguir els reptes que es plantegi per ella sola, si aquells moviments a la llarga van guanyant força, ja es reenganxaran en un futur, però, ara per ara, no es pot comptar amb ells. Per aquest fet cal mobilització ciutadana, cal que la ciutadania continuï estirant de la classe política, i cal que els polítics es continuïn comprometent com fins ara a portar el país allà on la ciutadania vulgui. Per saber què vol la ciutadania, evidentment, cal que aquesta pugui manifestar els seus anhels, o tan sols la seva intenció; és a dir, cal que la ciutadania tingui el dret a decidir, i a decidir una cosa tant fàcil com SÍ o NO, ens cal el dret a decidir el nostre futur.

Sigui quin sigui el resultat sigui afirmatiu, cal cohesió, i democràcia, és a dir, acceptació dels resultats tant dels que han votat l'opció guanyadora com els de la perdedora, i cal voluntat de construir. Hem de voler ser lliures per decidir, i no ens podem deixar portar pels que proposen la política de la por, o de les amenaces constants, hem de tenir tolerància 0 amb aquests, serveixi com a exemple, les pintades feixistes, denunciables, execrables i fastigoses que van aparèixer a la nostra ciutat fa uns dies. Inadmissible.

Per acabar, vull fer una crida a tota la gent que volem un país millor, lliure i just, i anhelem poder dir que som Catalans, només Catalans, que cal fer Via cap a la independència per superar les quimeres.

Dani Pernas, membre de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana.