La immigració francesa

Eduard Puigventós

Catalunya és i ha estat sempre terra d'acollida. Encara que sembli un tòpic, només cal fer un cop d'ull a la història per comprovar que, al llarg dels segles, diverses onades immigratòries, vingudes d'arreu, més llunyanes o properes, han triat el nostre país per establir-s'hi i provar fortuna - fugint de la misèria, els conflictes bèl·lics o la manca d'un futur digne. Si bé avui dia la situació sembla que es capgiri, i que siguem nosaltres els qui també haguem de provar sort en altres contrades - com en altres etapes -, m'agradaria escriure només quatre ratlles sobre una d'aquestes onades: la que portà a milers i milers d'occitans i gascons, que apareixen a la documentació amb la generalització de francesos, a emigrar massivament cap al sud.

Estem parlant sobretot dels segles XVI i XVII, quan teníem encara un país relativament buit a nivell de població pels efectes dels diversos brots de pesta negra de la Baixa Edat Mitjana. Al territori trobem que moltes masies van créixer a resultes d'incorporar els masos que havien quedat rònecs, així com les terres ermes que havien deixat; per tant, estaven mancades de jornalers i pagesos que les treballessin. Alhora, trobem que són anys que a França es pateixen amb molta cruesa les anomenades guerres de religió, que desembocaren en conflictes civils i religiosos que feia temps que duraven, amb dures conseqüències econòmiques i de mortaldat. Així, molts joves es decidiren a fugir-ne, i molts ho feren cap a Catalunya, que per a ells era una mena de terra promesa, un lloc on poder treballar. I ho feren realment en massa, i en poc temps, repartits per diverses zones del país: a Mataró arribaren a ser un 20% de la població; a algunes parròquies de Barcelona, com la de Sant Just, un 25%; a la zona de la Conca de Barberà, un 10%; al Berguedà un 15%; al Delta del Llobregat un 40% en alguns municipis com Sant Boi... amb una sèrie de problemes amb els catalans d'aleshores, com es poden imaginar.

Rubí no fou una excepció a aquesta situació. El testimoni de l'historiador Josep Serra i Roselló recollit al llibre Rubí a l'abast apunta que un document de l'època deia que "en tal universitat, lloc i parròquia de Sant Pere de Rubí hi ha molta gent forastera, estrangers i de diverses terres i regnes". I no mentia, perquè al Llibre de Testaments de l'Arxiu Parroquial podem trobar fins a 18 testaments de francesos només entre els anys 1591 i 1617, en un poble que no arribava ni de bon tros als 200 habitants. Podríem estar parlant, doncs, d'un 10 o 15% de la població, més o menys, que portaren amb ells la seva llengua i costums, i que podria haver generat també alguna festa votiva especial. (Veure la Festa dels Estrangers)

Aquests immigrants feien majoritàriament de bracers, mossos i pastors (a can Xercavins, per exemple, tenien una estada que l'anomenaven "La França", justament perquè acollia tots aquests jornalers), però també alguns aprengueren oficis. Essent joves i solters, molts s'integraren bé a la societat catalana, i fins i tot es coneixen molts casos que, per tal d'aconseguir ser reconeguts, es casaven amb vídues.

Tanmateix, eren en molts casos temporers, i quan s'acabava la collita vagabundejaven per pobles i masos, de manera que alguns d'ells acabaren per participar del bandolerisme ja existent al país. Així, per exemple, tenim una sentència del 1606 que diu que es condemnava a Ramon Delou i Jordi Petit, francesos, per haver robat a Vacarisses, al monestir de Montserrat i a Rubí "que sien açotats pels llocs acostumats de dita Parròquia i terme i sien marcats segons disposen les Constitucions de Catalunya i que sien penats per temps de dos anys, en galera, a remar en les galeres de Sa Magestat.". Una altra del mateix any condemnava a Pere Ribas àlies Quima per haver robat molta roba de ca n'Oriol, també a cinc anys de galeres.

Alguns cognoms actuals com Balanzó, Planxart, Musterni, Dencàs, Gibert, Bori, Gavaig, Gascó, Anglada, Bellvei, Foix, Manent, Masachs, Carol... no deixen de ser una catalanització dels originals d'aquests occitans i gascons, a més a més dels que no queda tan clar el seu origen perquè són compartits amb els catalans, com els Pagès, Rius, Casals, Pont, Ferrer, Soler o Serra, entre d'altres.

Eduard Puigventós, historiador.