Crisi letàrgica

Mireia Gascon

Tot i la convulsió dels fets que estem vivint des de que va començar la crisi, des de fa uns mesos es respira un ambient de 'crisi letàrgica' a Rubí (i a nivell de país). Els encongits ànims actuals res tenen a veure amb l'esperança, si és que li podem dir així, que es respirava ara fa un any coincidint amb les eleccions del 25N. No sé si aleshores els 'bons' ànims tenien res a veure amb el fet de celebrar unes eleccions, cosa que dubto, o bé si a dia d'avui la gent està en un estat d'alerta inconscient esperant el pitjor. El que sí que és cert és que es respira un aire enrarit, que fa que costi tirar les coses endavant, i on el cansament de la gent és una realitat.

Suposo que la població resta paralitzada i resignada davant de tanta incompetència, descrèdit, ignorància i fatxendaria dels qui se suposa que ens han de guiar cap a una millora econòmica i social. A cada paraula que diuen, la desesperació del personal creix de forma exponencial i la incredulitat davant dels comentaris i actituds d'alguns sembla que no pugui tenir límits. Ja ho diuen alguns que 'se'ns pixen a la cara i diuen que plou'.

Tot aquest conjunt de fets ha portat a la ciutadania a ser escèptica davant una hipotètica millora en l'economia domèstica i en una democràcia real. Però el que sí que s'ha de reconèixer és que les paraules dels representants polítics han arribat a generar somriures i bromes entre la ciutadania (vegis el 'Café con Leche in Plaza Mayor' de l'Ana Botella, per exemple). Us donem les gràcies per aquest fet. Per contra, hi ha una altra pràctica política més subtil i sibil·lina que consisteix en fer veure que un problema no hi és, és a dir, no se'n parla. Aquesta tècnica és la que ha fet que molta gent desisteixi en exigir explicacions i/o responsabilitats. Posem que un dia algú demana explicacions de per què tal cosa és així, o de com s'han gastat tals calers, o de quant ha costat tal equipament, o de quan pensen posar en marxa tal programa, etc, i certa gent, no tota, s'escandalitza i pensa, quanta raó que té! Però al dia següent, i l'altre i l'altre, aquest algú torna a repetir el mateix i la gent arriba a la conclusió que no s'hi pot fer res, i al cap d'un temps aquest algú ja ni se'n recorda de què demanava, si és que encara li importa, i encara menys la gent que pensava que aquest algú tenia raó.

En conclusió, el silenci, altrament dit 'fer-se el longuis', és una arma perfecte per exhaurir al ciutadà i fer-lo desistir de qualsevol lluita. Només alguns 'friquis' són capaços de no oblidar i persistir en buscar respostes i en exigir explicacions. Crec que actualment a Rubí (i no sé si a nivell de país les coses van en el mateix sentit) la situació actual és la que es descriu en aquest article. Sembla que el silenci està guanyant la partida...o bé és només un miratge?

Mireia Gascón, toxicòloga ambiental i vinculada al moviment associatiu de Rubí.