Tenim uns impostos municipals d’esquerres?

Ignasi Mir

Ja fa uns anys que als plens municipals es debat sobre la fiscalitat plantejada per l'Ajuntament i, especialment, sobre l'IBI. Prova de la polèmica és que la pròpia secció local del PSC de Rubí ha fet al·legacions a les ordenances del 2013, considerant que no eren prou d'esquerres (veure notícia). Altres formacions també les han criticat per considerar-les socialment injustes.

Aquestes ordenances es basen en un impost a les empreses (IAE) similar al d'altres poblacions, però un impost
sobre els ciutadans (IBI) molt major. L'equip de govern (PSC-ERC) justifica l'alt grau impositiu per tal de poder garantir els serveis dins del conjunt de polítiques d'esquerres. En canvi, dins del context comarcal trobem que, a
banda de Rubí, la ciutat que té un tipus impositiu alt (Sant Cugat) és la que ha estat tradicionalment governada per CiU i, les capitals governades per forces d'esquerra (Terrassa i Sabadell) tenen un IBI molt més baix que
el nostre i, a sobre, en fan bandera (veure notícia).

Analitzem, doncs, què diuen els detractors de nivells d'IBI alts com els de Rubí:

- L'IBI és un impost poc redistributiu. A diferencia de l'impost més redistributiu (IRPF), l'IBI és un impost proporcional al valor de la propietat i sense caràcter progressiu. És a dir, qui té l'immoble de valor més alt contribueix més en termes absoluts però no en termes relatius.

- Tenir un valor alt de la propietat no vol dir sempre tenir uns ingressos alts. El valor de l'immoble i, conseqüentment, la quota, varien com més nou és aquest. Això perjudica als propietaris novells fins al punt de què una família amb un pis nou de 70 metres quadrats pot tenir un impost més alt que una família que viu en una casa antiga de 200 metres quadrats reformada.

- Les famílies o persones amb rentes altes i lloguers alts no contribueixen, al no estar subjectes a cap bé immoble.

De fet, les teories econòmiques keynesianes (antiliberals), que durant les últimes dècades han predominat sobre la fiscalitat d'esquerres, justificarien econòmicament la postura de Terrassa i Sabadell en el sentit què l'administració ha de ser contra cíclica i reduir els impostos sobre les famílies quan hi ha crisi i augmentar-los quan hi ha bonança, intentant mantenir el nivell de serveis. És a dir, tenir un endeutament baix en bonança per poder suportar dèficits pressupostaris quan arriba la crisi i no augmentar o, fins i tot, baixar els impostos sobre els ciutadans, especialment sobre els més desafavorits. El problema, però, és que l'Ajuntament de Rubí no ho ha pogut aplicar, ja que, sigui per mala sort o per manca de planificació, va arribar a la crisi amb un dels nivells d'endeutament més alts de la comarca i ha optat per reduir deute principalment a base d'imposar una alta pressió fiscal sobre la ciutadania. De fet, fins i tot amb la última proposta municipal de rebaixa del 10% de l'IBI en dos anys, encara deixarien el nostre municipi entre aquells que tenen un IBI més alt.

I les families més necessitades? També paguen un IBI altíssim? Recordem que a Rubí la població que està
per sota del llindar de pobresa està per sobre el 25 % del total, és a dir, prop de 4.000 famílies, gran part d'elles propietàries i subjectes a IBI. L'Ajuntament al·lega que atorga unes bonificacions per alleugerir el seu patiment econòmic, però sigui perquè les restriccions per accedir-hi són molt grans o perquè la informació no arriba a les famílies, aquest any només s'hi han acollit uns pocs centenars d'elles. Parlant clar, la gran majoria de famílies pobres de Rubí paguen el 100% d'un dels IBIs més alts de Catalunya!

Però a Rubí encara tenim un factor diferencial que accentua algunes injustícies: el mètode de valoració cadastral és molt antic i dóna lloc a injustícies com que alguns habitatges contribueixin en un 20% més que un habitatge idèntic situat a 10 metres, només per estar en zonificacions diferents. La potestat de modificar-ho i adaptar-ho a criteris més justos depèn des de fa un parell d'anys de l'Ajuntament de Rubí.

Tot plegat ens pot donar lloc a què una família amb un fill petit que visqui en un pis de 70 metres quadrats útils a la zona del Mercat (per exemple al carrer Lluís Ribas) amb una antiguitat de 10 anys i que entre els dos pares ingressin 1.400 euros al mes (per sota del llindar de pobresa però sense possibilitat de cap bonificació), està soportant un IBI de 800 euros a l'any, més de la meitat dels ingressos d'un mes per a tota la família. A Sabadell o Terrassa estaria pagant vora de 400 euros menys. Multipliqueu pels anys que portem de crisi. Creieu que és just?

Potser algú podria titllar d'irresponsable demanar majors bonificacions o reduccions sota el criteri que d'algun lloc han de sortir els quartos. Però és que els quartos ja els tenim. Bonificar el 300 o 400 euros de l'IBI de totes les famílies que estiguin per sota el llindar de la pobresa podria significar una reducció d'ingressos al voltant de l'1 % del pressupost municipal, mentre l'Ajuntament està declarant superàvits de més del 5% durant els últims tres o quatre anys. Fins i tot, es podría reduir encara més l'IBI general i continuar tenint superàvit. I si ens creiem les paraules de l'alcaldessa, la voluntat és seguir amb la mateixa política fins baixar a un endeutament mínim del 30 o al 40%. No conec cap altre ajuntament gran que mantingui aquesta política en temps de crisi. No ens estem passant de frenada?

Què preferim, poder arribar al 2015 dient que tenim un de les ciutats més sanejades o arribar una mica menys sanejades (encara que prou bé) però havent reduït la pressió fiscal a les famílies, especialment aquelles que ho estan passant més malament?

Per fer-ho, però, potser l’Ajuntament hauria de reconèixer fins ara no ha pogut/volgut ampliar les reduccions fiscals degut a l’alt grau d’endeutament. A més, s’haurien de trobar els mecanismes necessaris per assegurar que la major part de famílies més necessitades acabin accedint a les bonificacions, millorant-ne la gestió i la comunicació. Si ho continuem fent com fins ara, només arribarem a una minoria dels més necessitats.

Ignasi Mir, enginyer de Camins.