Can Sedó: La petita colònia industrial rubinenca

Eduard Puigventós

L'origen de Manufactures Sedó és a Esparreguera, on Miquel Puig hi féu construir la colònia Sedó el 1846, una de les més destacades a nivell català. Qui va fer créixer l'empresa, però, fou l'industrial Antoni Sedó i Pàmies, de qui acabà prenent el nom posteriorment. Fou el seu fill, Antoni Sedó i Perismencheta, qui decidí establir-se també a Rubí, prop de ca n'Alzamora i el Vapor Vell; allà comprà l'antiga fàbrica de cal Tei i l'amplià, fent-hi noves naus. Hi instal·là una manufactura de teixits, per la qual cosa la fàbrica tenia diverses seccions: de preparació, de filatura, de telers, i òbviament també el magatzem. Durant els anys 50 del segle XX can Sedó encara cresqué, i s'hi afegí una nova secció de filatura, construïda pel paleta Llugany.

Era una de les fàbriques més importants i amb més treballadors de Rubí: l'any 1932 comptava amb 132 treballadors, però és que en plena postguerra - quan obtenien electricitat a través d'un generador que anava amb carbó d'alzina, degut a les restriccions del moment -, la plantilla havia augmentat fins a les 400 persones, assolint encara quantitats majors als anys 50 i 60, amb molts treballadors vinguts de pobles veïns. Treballaven en dos torns, de dilluns a dissabte, fins a les 10 de la nit. Als anys 70, però, quan l'empresa tancà, els dissabtes ja només es treballava fins al migdia. El darrer director fou en Miquel Furés, fins el 1979.

Malgrat que l'empresa oferia als seus empleats pisos de lloguer en uns habitatges que construí als anys 40 i 50 vora la fàbrica, amb llum i aigua gratuïts, el més característic eren les casetes que hi havia al costat de la via del tren, perquè allà tot girava al voltant de can Sedó. La sirena de la fàbrica marcava el ritme vital dels habitants d'aquestes casetes, perquè n'eren tots treballadors. En paraules de l'escriptor rubinenc Josep Lluís Ibáñez Ridao, can Sedó era una petita colònia tèxtil. Tenia un sol carrer, l'actualment anomenat Antoni Sedó, molt més curt que l'actual. A un costat, hi havia una filera de cases i, a l'altre, una tàpia que donava a una vinya sobre la que avui estan els tallers de Ferrocarrils de la Generalitat. Al fons, darrera de les vinyes, s'hi veien les vies del tren i ca n'Ametller, ja terreny de Sant Cugat.

En total eren vuit cases. Entre la tercera i la quarta hi havia un enorme dipòsit d'aigua. Tots els edificis eren iguals -una casa rectangular, blanca i coberta de teules-. Els tres primers estaven dividits en vuit habitatges -quatre per planta- i els cinc restants eren de quatre -dues per planta-. El dipòsit marcava també diferents categories. Les cases estaven separades per un tros de terra sense enjardinar que els veïns anomenaven cantons, un espai d'oci i sociabilitat. La part del darrera era estreta, i s'utilitzava per a tenir-hi horts, galliners i més endavant, quan les famílies pogueren permetre's tenir un cotxe, garatges. Una tanca de xiprers limitava amb els horts de la fàbrica, on hi havia un munt de fruiters. No hi havia cap camí asfaltat que portés a Rubí, i per tant quedaven certament aïllats. Hi havia tres opcions per desplaçar-se: passar per la fàbrica i anar a buscar el passeig de Les Torres; vorejar el torrent dels Alous i creuar cap al carrer Miquel Servet; o bé seguir la via del tren fins al poble.

Podem, actualment, contemplar encara aquestes casetes, encara que en un entorn decididament molt més urbanitzat. No es pot dir el mateix, però, de la fàbrica: les naus que en restaren foren enderrocades per l'Ajuntament el 2009, i avui dia només hi queda, amagada i amb uns voltants totalment deixats, la xemeneia.

Eduard Puigventós, historiador.