Joan Franch, el Barça i les penyes futbolístiques

Eduard Puigventós

Des de finals del segle XIX, Rubí atreia nombrosos estiuejants que procedien, principalment, de Barcelona. La ciutat comtal creixia i creixia, la industrialització era ja un fet de feia dècades, i aquells que s'ho podien permetre fugien dels fums i l'enrenou propis d'una gran ciutat de l'època. Per bé que Rubí comptava també amb una certa tradició industrial, el seu principal atractiu continuava sent el marc rural que l'envoltava: vinyes, fonts, camins i alguns boscos, que feien les delícies dels acabalats barcelonins, alguns dels quals es decidiren a construir-hi una segona residència, o llogaven cases i casals per passar una temporadeta entre nosaltres.

Així, el 1916 arribà a la vila l'empresari Joan Franch, qui escollí Rubí com a lloc on passar-hi les vacances i alguns moments en què a Barcelona la situació anés maldada, de llogater en una casa del carrer Murillo. Ell fou l'artífex de què a la nostra ciutat, com bé explica el company Josep Maria Freixes als seus llibres, el futbol acabés d'arrelar amb força. Si bé es considera que el Rubí Football Club havia nascut el 1912 arran d'un partit amistós jugat contra el Castellbisbal (que, per cert, guanyaren els nostres veïns per 0-8, amb la participació a les seves files de tres jugadors del Barça: Torralba, Sancho i el mític Paulino Alcántara), a partir d'aleshores es formà un equip local no-permanent que jugaven de tant en tant a la plaça del Domènech. Però la situació era força precària, i els jugadors s'ho muntaven i pagaven tot: porteries, pilotes, desplaçaments, arreglar-se el camp, dibuixar les línies... tot i així, arribaren a congregar, en alguns casos, fins a mil o mil cinc-centes persones que els anaven a veure.

Tot canvià, però, com hem dit, amb l'arribada de Franch. Fou ell qui aportà el capital necessari per crear el que s'anomenà Centre d'Sports Rubí Football Club, que inicialment jugava en un camp propietat de Can Cabanyes, més o menys on s'hi féu posteriorment l'estació de ferrocarril. Tanmateix, ben aviat es mogueren a l'anomenat camp de Cal Cairot, en un espai aproximat del què ara és la plaça 11 de setembre. El senyor Tauler, primer comptable oficial del club, fou qui va fer els plànols per condicionar-lo. Aquest camp veié passar el bo i millor del futbol català d'aleshores: i és que Joan Franch esdevingué aquells anys directiu del Futbol Club Barcelona, de manera que aquest equip vingué diverses vegades a Rubí a disputar-hi encontres amistosos: especialment recordat fou el partit en què els rubinencs guanyaren 4 a 0, l'abril de 1918. De la mateixa manera, s'organitzaren partits entre els equips destacats del moment, com l'Europa, el Sants i el Barça, arribant a aplegar fins a 2.500 persones. Franch, ànima del club, fou nomenat president honorari i se li reté un homenatge públic el febrer de 1919.

Sovint, però, la funció social del club fou molt més important que l'esportiva, ja que servia d'element de vertebració social i d'identitat, alhora que oferia partits benèfics si alguna causa ho requeria.

A causa de problemes econòmics, però, el club desaparegué entre 1927 i 1932. L'afició futbolística a la ciutat subsistí, doncs, amb el què aleshores s'anomenaven 'penyes'. Fa uns mesos, el mestre Josep Rusiñol explicava que bàsicament eren una colla d'amics, que tal i com s'havia fet anteriorment, es desplaçaven amb els trastos amunt i avall per tal de muntar un terreny de joc i poder gaudir d'una bona estona. Amb en Josep Sapés van fundar la que es coneixia com Penya Serra, que agafava del nom d'un jugador famós del Júpiter. Tenien la seu social a cal Tràfecs (l'actual Gori), i el jersei els els varen fer expressament a cal Cotorra. Anaven a jugar sovint a les Fonts, perquè durant uns anys no va haver-hi cap camp a Rubí. Com que tanmateix hi havia afició, uns quants d'ells crearen una junta i organitzaren alguns partits a l'estiu en un camp de can Cabanyes, a l'alçada de l'actual carrer Monturiol, fins que van aconseguir, per intercessió de l'Ajuntament, el terreny del què serà fins a etapes més recents el camp de la U. E. Rubí, a l'actual Rubí+D. Els terrenys eren dels amos de can Cabanyes (els Llobateras) i els del Vapor Nou (els Bertrand). Hagueren de treure moltes pedres per habilitar-lo!

A banda de la Penya Serra, hi havia també la Penya Iris, a la que més tard, i per poc temps, s'hi afegí la Penya Republicana. La unió de les dues primeres fou el que donà lloc a una restituïda Unió Esportiva Rubí.

Eduard Puigventós, historiador local.