Impossible is nothing

Lluís Rebull

Com ja vaig compartir amb molts de vosaltres, mai havia treballat tant sense cobrar. Mai m'havien pagat tant pel meu treball.

Ho hem posat tot. Cadascú de nosaltres ha pencat tot el que ha pogut. Ningú ha treballat més, ningú ha treballat menys... Tots ens hem escurat les butxaques de l'ànima i hem posat tot el que teníem. Hem patit, ens hem preocupat, ens hem desesperat pensant que no ens sortiria bé, que badaríem, que alguna cosa fallaria. Quan ha fallat una cosa hem fet un nyap i l'hem tirat endavant ni que fos a rodolons. Hem mirat cara a cara a l'adversitat, l'hem maleïda i ens hem rigut d'ella.

Jo em vaig vestir amb armilla verda el dia de la gran V (veure notícia). Per a servir, per al que calgués. Vaig acabar amb la samarreta xopa de suor i amb la gola eixuta de tant de parlar, de cantar, de cridar... Esgotat. Els somriures que vaig veure a la V, la mirada de la gent quan se t'atansava a preguntar-te un dubte, una incertesa. La confiança, l'agraïment en la mirada...

Mireu aquesta imatge. Ningú li va demanar que fes pinya. Ningú li demanaria mai que fes d'enxaneta, ni de pilar. Ningú li va demanar que s'apartés, que ella no devia fer aquestes coses. Va donar el que tenia. Tots van acceptar, agraïts, el que oferia, i van tirar amunt el castell. Sabeu les abraçades que es va emportar després? Podeu imaginar-se com es sentia ella després? Podeu imaginar-se com em sento?

Ara mateix estic esgotat, però il·lusionat. Hem d'agafar forces, per que la feina encara no ha acabat. El més difícil està fet, però el que ve ara és el que ens diuen que és impossible. Qui ens ho impedirà?

Lluís Rebull. Foto: The Wall Street Journal.