L'escola que volem

Joan Puntí

Un dels moments potser més delicats d'una família arriba pels volts del mes de febrer, quan comencen les jornades de portes obertes als centres i cal escollir una escola per al teu fill o filla. Les fonts on ens abeurem per prendre aquesta decisió són bàsicament dues: d'una banda el paquet que conformen les converses al parc i les xafarderies al forn i, de l'altra, la possibilitat que ens ofereixen els centres de conèixer les escoles de primera mà.

Habitualment accedim a aquestes fonts d'informació, justament, per aquest ordre. Més encara, els que hem superat la primera fase i hem volgut contrastar els tòpics de primera mà anant a les jornades de portes obertes de totes les escoles, hem pogut comprovar que la majoria de pares i mares no superem aquesta primera etapa L'estigma del que és dolent i el tòpic del que és bo ja no supera la primera fase de tall i no cal anar a les jornades de portes obertes de determinades escoles. El més curiós és que en aquestes converses informals apareixen de sobte al teu voltant multitud de pedagogs i persones que coneixen de primera mà el projecte educatiu de totes i cadascuna de les escoles de Rubí. Persones a qui no els ha caigut mai un llibre de pedagogia a les mans, de sobte són capaces de discriminar a primer cop d'ull quines són les pomes més dolces i quines és millor no agafar. No cal dir que en molts casos aquestes certeses són tòpics fruit d'anys i anys de converses similars entre persones de la mateixa classe social i que, malauradament, van configurant una ciutat menys integradora i més classista.

En aquestes situacions és difícil, per no dir pràcticament impossible, trobar algú que parli amb coneixement de causa i que no estigui condicionat per les decisions que ha pres abans que nosaltres. Quan hom és exalumne o ha escollit una escola per als seus fills/es, sembla que si no ens convertim en talibans defensors d'aquesta opció ens estem traint a nosaltres mateixos. És més tard, quan en trobar-te amb un conegut al carrer Barcelona passejant amb els teus fills, sorgeix la pregunta temible: 'I tu maco, a quina escola aniràs?'. La resposta pot provocar un somriure còmplice que ve a dir: 'Has escollit sàviament' si has triat el que et recomanaven, o bé un simple 'ah...' que ve a dir: "pobra criatura el que li espera".

Teòricament totes les escoles públiques de la ciutat conformen una xarxa pública d'accés universal que, amb certs matisos, donen les mateixes garanties de qualitat. Però la perpetuació dels estigmes, una zonificació escolar feta a mida de mentalitats conservadores amb mala consciència i sobretot la passivitat de l'Ajuntament ho posen molt difícil. Ara que s'apropen eleccions municipals, fóra bo que aquells que volem una escola pública, gratuïta i de qualitat ens mirem amb lupa els programes dels partits que s'hi presenten i que no acceptem un simple manteniment de l'status quo actual. Jo, personalment, us animo a no votar cap opció que no contempli una zonificació més racional i un compromís per dignificar la imatge de totes les escoles públiques de la ciutat.

Joan Puntí.