Violència de gènere: un fracàs de la societat

Miquel Pedrosa

El proper 25 de novembre, com cada any, es commemora el Dia Internacional contra la Violència de Gènere.

Fa poc més de 34 anys, quan estava fent les pràctiques per entrar a la policia, vaig trobar-me amb la meva primera intervenció en un cas de violència de gènere. Evidentment, en aquells temps encara no s’utilitzava aquesta denominació per aquells crims en els quals la dona és maltractada per la seva parella. El cas em va impactar molt i no tan sols per la gravetat de les lesions i ferides que presentava la dona, sinó sobre tot per la indefensió, impunitat, incomprensió i vulnerabilitat a la que es veien sotmeses en aquella època.

Aquesta experiència segur que m’ha influït de forma molt important en la meva trajectòria professional i ha fet que sempre prengui el màxim interès i sensibilitat en cada un dels milers de casos que m’he trobat fins el dia d'avui. Em sembla recordar i romanen gravades cada una de les mirades tristes i porugues de totes les dones que he atès.

Des de llavors, per sort, s’ha evolucionat molt. Disposem d’una de les normatives més avançades del món, una gran implicació de les institucions públiques i privades, sensibilització social, etc. Malgrat tot, sento que estem fracassant en la lluita per eradicar aquesta gravíssima problemàtica.

Aquesta mateixa setmana ha estat assassinada una dona de 32 anys, tenia tres fills. Ja són 12 dones a Catalunya durant el que portem d’any. Però no ens hem d’aturar només en els assassinats. També a la nostra ciutat, sense anar més lluny, hi han centenars de dones que pateixen maltractaments, milers al nostre país, milions a la UE (segons l’últim estudi fet al 2014 per l’Agència Europea de Drets humans, unes 62 milions de dones entre 18 i 74 anys pateixen maltractaments a la UE).

Ens lamentem, ens esquincen les vestidures, condemnem cada un d’aquests actes quan tenim coneixement, ens omplim de ràbia i d’indignació, però tot això que és molt humà i està molt bé, no serveix per gran cosa sinó passem a l’acció i establim un compromís ferm per treballar plegats en aquesta lluita  que hores d’ara ens supera. Amb tota la bona fe, estem col·locant pedaços sobre les conseqüències però tinc la impressió que no ens adrecem a l’origen d’aquest càncer que genera metàstasi en l’ànima de les relacions entre homes i dones.

Hem de reconèixer que estem amb una societat eminentment patriarcal basada en les relacions jeràrquiques d’autoritat, domini i lideratge de l’home sobre la dona. Al llarg de la història les dones han estat, en general, en una situació de dependència, subordinació i un cert menys teniment amb relació al sexe masculí. Les estructures de poder patriarcal han fet que en molts casos les dones hagin estat considerades com a patrimoni dels homes. Els rols de cada un dels sexes vénen avalats per les tradicions, la cultura i la història.

Com deia Dolors Reguant, 'El patriarcat no està ESCRIT en la nostra societat i això el fa invisible però molt efectiu doncs està inserit en les nostres costums, tradicions, religions, els mites, etc. Per fer-hi front l’hem de reconèixer i fer-lo ben visible.'

No hem d’amagar-ho, és la violència dels homes contra les dones, un fet estructural instal·lat i arrelat a la nostra societat que té moltes formes de manifestar-se: violència física, psicològica, sexual, econòmica… i que pot manifestar-se tant en l’àmbit de parella, com familiar, laboral o social, com és el cas del tràfic de dones i nenes que contínuament podem conèixer a través dels mitjans de comunicació i els que ho vivim més a prop li posem cares i noms.

Existeix també violència de gènere quan no hi ha igualtat material en el reconeixement dels drets. No es tracta de considerar la igualtat de gènere com a sinònim 'd’idèntic', o 'igualtat a' els homes, ja que això significaria col·locar als homes com a mesura del que és desitjable, sinó com a 'equitatiu'. Es tracta d'assolir la igualtat mantenint el reconeixement de la diferència. Existeix també violència de gènere en tots aquells casos força habituals en els quals la dona cobra menys que l’home per fer la mateixa feina, quan s’utilitza un llenguatge sexista, quan es nega el dret a decidir sobre el seu propi cos i la seva sexualitat, quan se les sotmet a uns estendards estètics irreals i superficials, etc. etc.

Aquest masclisme patriarcal no és exclusiu dels homes. Ara, quan per fi arriben algunes dones a àmbits de poder després d’haver superat els obstacles i reticències del sistema, moltes d’elles cauen en el mimetisme i la manera de fer del masclisme, fins i tot en molts casos agreujant el problema, mostrant-se més reaccionàries i contundents envers les dones víctimes de violència masclista. Hem d’insistir i persistir en l’educació en valors, en el respecte, l’ètica, les relacions humanes en l’alteritat i sobre tot la feminitat doncs el masclisme ja fa massa segles que ens ha dut al fracàs.

Ara ja és hora de ser tots feministes! 

Miquel Pedrosa