Idees clares, tossudesa i honestedat

Pep Barceló

Els xics i joves tornen a l'escola. Als carrers de Rubí es nota un ambient diferent.

Elles i ells van entrar als centres, les famílies a la feina o a casa, semblava la normalitat, una altra vegada comença tot, però res comença de nou sent igual. Cert que les expectatives i els anhels es mantenen, sortosament, malgrat la realitat a l’ensenyament no és la millor que hem viscut anys enrere, sobretot per aquelles persones que no tenen una situació econòmica esplaiada. Així i tot, podem tenir un gra d’esperança. Anem a pams.

Diu Francesc Imbernón, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona (Hi ha malestar entre els docents?), que quan parles amb molts docents de diversos nivells educatius, trobes en les converses un neguit sobre què està passant a l’educació, i, el malestar dels docents és un conjunt d’efectes permanents i negatius que afecten les condicions psicològiques i socials de qui exerceix la docència. Això és cert, però malgrat la corrosió permanent del seu estat d’ànim, el professorat està donant un bon exemple de com un professional que sap que la seva feina té incidència directa en la millora de la societat no s'afebleix davant de les dificultats (Hemos infravalorado a los profesores los últimos 20 años i La formació permanent del professorat de rebaixes). I, sense oblidar, els pals a les rodes que els posen per fer la seva tasca amb qualitat (retallades de recursos, rebaixa de les condicions de treball...).

En general, les famílies ho saben, però és important que públicament la societat tingui clara la tasca i el dia a dia dels docents perquè el professorat entra cada dia l’aula preguntant-se què està fent, recordant que el seu encàrrec vital és ocupar-se de les vides d'un grup d’infants; té la paciència suficient com per recordar que acompanya processos, nois i noies que creixen, experimenten, canvien; el que ha preparat comença sempre per descobrir què saben ja els seus alumnes i segueix per alguna mena d’experimentació que els permetin començar l’aprenentatge descobrint; si no li han saturat d’alumnes la classe, intenta dedicar més temps a qui el necessiti; rumia com fer venir a classe a uns pares perquè cal parlar de la seva filla o fill; pot constatar, quan li fallen les forces, que el seu projecte per a la classe és un projecte compartit amb més companys; riu si un alumne li diu que està de mala lluna i s’enfada si una diu que està predestinada a ser perruquera; procura estar al dia d’allò que ha d’ensenyar al seu alumnat; i molt més. Malgrat els informes 'oficials' i el que diuen a les tertúlies, està convençut que la seva és una professió força important per a les persones, i és veritat (Els investigadors científics i el professorat de l’escola pública, entre les institucions millor valorades de l’Estat).

Però si no n'hi ha prou, també cal dir públicament que el professorat entén que educar és transformar les persones, la ciutat i el país. Els coneixements i els valors no ens venen donats de naixement, és a través de la seva adquisició que els fem nostres i l’ensenyament aquí hi té un paper important. Educar és transmetre coneixements i valors que configurin el nostres projecte de vida personal i la nostra pertinença a una comunitat, per tant, el progrés i la cohesió social estan lligats intrínsecament a l’educació. Podríem dir que la història de les persones, de les ciutats, en definitiva de les societats, és precisament la història de la lluita per una educació cada vegada més complerta i justa. Us asseguro que molts hi pensen, els conec prou, per això encara podem tenir una esperança: el professorat.

Pep Barceló, mestre jubilat.