En campanya: Ser d’esquerres

Víctor Solvas

La darrera setmana va quedar resolta una de les grans incògnites de cara a les properes municipals. EUiA i ICV encara comparteixen habitació a l’Ajuntament, però ja fa temps que els primers busquen nou sostre i ho han resolt de la manera més natural (veure notícia). Si el CRAC era la condició sine qua non per signar aliances i l’AUP ja carregava part de l’equipatge, la mudança conjunta podia resultar menys traumàtica. Deixant de banda el risc assumit per EUiA de quedar diluït com a partit en una formació que funciona per associació individual, el cert és que es dibuixa un trident en el que cada part queda ben identificat amb els seus projectes. ACR és la formació que millor ha explicat i mobilitzat contra la situació dels abocadors a Rubí; la CUP hi aporta el discurs nacional que les esquerres semblaven defugir; i EUiA és la cara més visible d’un projecte de ciutat com és el CRAC.

I en quina posició es troba ara ICV? La realitat és que, a dos mesos de les eleccions, resulta difícil saber quin projecte de ciutat defineix la formació de Capolat. El partit ha llançat l’eslògan ‘Som lluita’ per explicar el seu programa, però no és fàcil saber quina d’aquestes lluites lidera inequívocament. Això no vol dir que no es faci feina. Simplement, que el discurs és dispers. Ja no val simplement 'ser d’esquerres'. El partit arrossega problemes de transmissió del seu missatge des de la patacada de les municipals de 2003, quan va perdre l’alcaldia. Ara, encara els propers comicis amb una identitat per construir, amb un candidat pràcticament anònim pel gruix de la ciutadania i amb el rellotge avançant sense remei cap al 24 de maig. Tic tac, que diria el de la cua.

L’estratègia Don Simón   

En el món del màrqueting és conegut el concepte de 'publicitat comparativa'. Allò de Don Simón dient que el suc de taronja de Minute Maid s’assembla més a un Tang que al que ens serveixen a tres euros als bars (algun dia haurem de parlar del preu del quilo de taronja...). Doncs podríem dir que ERC s’ha marcat un Don Simón al denunciar les propostes 'xenòfobes i racistes' d’altres formacions (veure notícia). En concret, la del PP sobre la limitació dels ajuts socials no bàsics als ciutadans que portin menys de 5 anys a Rubí (veure notícia), i la d’un altre partit que ara no recordo sobre el control dels ajuts als immigrants (veure notícia). Expresso el meu rebuig al que fan els altres i, per derivada, el públic m’identifica amb els valors oposats. Cartes sobre la taula. L’elector decidirà.

Rubí és lleig

No puc deixar de comentar l’episodi radiofònic que va indignar Rubí fa una setmana. El col·laborador del programa Versió Rac1, en Peyu, va trucar a una veïna de la nostra ciutat per preguntar-li si Rubí és un poble lleig, al que la senyora va contestar amb una rotunda afirmació. A partir d’aquí, indignació a la xarxa, fins i tot per part d’algunes personalitats polítiques de la ciutat com la Marta Ribas o l’Arés Tubau, que demanava a en Clapés que vingués a fer el programa a Rubí per descobrir que “tenim coses fantàstiques”.

Pensem-hi un segon: què més dóna l’opinió que tinguin en Clapés o en Peyu sobre la ciutat? El realment rellevant d’aquesta història és que tenim una senyora que viu a Rubí i que considera que la ciutat és una nyap! Per què els nostres polítics es dediquen a molestar a un Premi Ondas enlloc de buscar a la veïna per preguntar-li què és el que no li agrada de Rubí? I no em refereixo a aquesta pobra dona en concret, sinó a qualsevol dels milers de ciutadans que comparteixen la seva opinió.

El sr. Burns ja va demostrar el poder mediàtic d’acostar-se a xerrar amb la ciutadania quan va decidir compartir un sopar amb la família Simpson en plena campanya electoral. És decebedor que cap candidat hagi reclutat a la senyora –aquesta o qualsevol altra amb la mateixa opinió- per posar-la en un d’aquests vídeos que tant els hi agrada protagonitzar. Clar que potser hauria acabat sortint el peix de tres ulls...

Víctor Solvas, periodista.