En campanya: 'Els comiats i les herències'

Víctor Solvas

Saber-se acomiadar és tot un art. Hi ha qui opta per la condescendència superba de Jesús a la creu ('perdona’ls senyor, perquè no saben el que fan'), qui prefereix esfumar-se a la francesa i qui simplement fot un crit, no fos cas que algú ignorés tan dolorosa pèrdua. I encara queden uns pocs que aspiren a fer-ho com el personatge que Freddy Mercury es va inventar pel Bohemian Rhapsody de Queen, perdut davant la seva caiguda als inferns, però encara prou lúcid com per reconèixer els seus errors en cerca del perdó o de la seva pròpia expiació.

Carme García va comparèixer aquest dilluns per última vegada davant els periodistes locals i ho va fer disposada a confessar els seus pecats, però també a reivindicar la feina feta en 12 anys al càrrec (veure notícia). Va lamentar no haver estat capaç de tirar endavant un POUM que ordenés el creixement de la ciutat, ni el reclamat hospital ni tancar el cas Casino en favor de la ciutat. A canvi, va treure pit per projectes com la nova biblioteca municipal, la millorable –amb perdó- illa de vianants, la dignificació dels accessos a la ciutat i per la substancial millora en els comptes municipals, que han passat de tenir un nivell d’endeutament del 120% el 2003 a quedar-se per sota del 40% en l’actualitat.

Bona dada per donar una clatellada a ICV amb allò del llegat i per deixar anar l’argument sempre vàlid del 'prou he fet amb el merder que em vàreu deixar' (argument partidista i intencionat replicat tal com raja per l’Ajuntament en aquesta notícia a dos mesos de les municipals...). Res que no hagi fet Rajoy amb la sempiterna 'herència Zapatero' o Mas amb la cantarella infinita del tripartit. Però més que el que es va trobar, de l’últim balanç de Carme García interessa la seva última jugada. La seva entrada en campanya sobre la botzina.

Quan tots crèiem que García ja n’havia tingut prou de política, que portava temps deixant-se caure acompanyada només pel seu seguici de regidors fins l’inevitable canvi de guàrdia, l’alcaldessa ha estirat el braç assegurant que voldria que el seu partit continués governant a l’Ajuntament. L’alcaldessa ja ha dit que no participarà en actes de campanya, però ha designat la seva successora preferida. I l’Ana María Martínez, que planificava les properes setmanes obviant un passat amb el que ja no comptava, ara es veu amb l’oportunitat de recollir el guant i vincular la seva candidatura a una opció guanyadora en les tres últimes municipals. Una opció a la que ha donat l’esquena en l’últim any, però de la que va ser part activa no fa tant.

L’alcaldessa sortint abandona plàcidament la vida política. Es deixa anar sabent que, al final del camí, mentre la petita història local de Rubí jutja el seu llegat, l’espera un temps per “viure, estar amb la família i treballar en el que es pugui”. I amb la serenor de qui sap que ja no té res a perdre llança un darrer repte a la seva última rival política–si se’m permet-. 'I ara Ana, què faràs? Seguiràs negant-nos o reivindicaràs l’herència d’un Govern del que també has format part?'. 'Bismillah! We will not let you go'.

Víctor Solvas, periodista.