Orgull i escepticisme rubinenc

Víctor Solvas

Les presentacions de llistes electorals a les municipals són una gran font de sorpreses i safareig, sobretot en l’aparició d’independents. Que si el veí va amb aquell, que si mira el que ens serveix el cafè amb qui s’ajunta, que si ja sabem de quin peu calça la filla dels de dalt. I, a falta de sorpreses populars, qui més sobresalts ha provocat ha estat CiU, amb cinc no adscrits entre els 10 primers de la seva llista. Però, més enllà dels noms, el més curiós és el lema que ha acompanyat el santoral convergent: 'Orgull rubinenc'.

Dos termes de difícil conjunció. Orgull. Rubinenc. Orgull és un terme més propi dels culés postgaspartisme, dels independentistes fills del Tribunal Constitucional o fins i tot dels insensats santcugatencs, feliços ells en el seu protectorat convergent, inexpugnable a la pressió de la Gàl·lia socialista que és l’àrea metropolitana. A Rubí som més escèptics, molt més vinagre. Predisposats a estripar tot el que tingui a veure amb la petita pàtria (això sí, que no ens la toquin els de fora). I això, en part, és perquè estem habituats a les decepcions, que moltes vegades vénen de projectes electorals que compleixen amb les tres condicions de tota promesa de campanya que m’acabo d’inventar: són vistoses, s’aguanten sobre el paper i són fàcilment oblidables al llarg de la legislatura.

Doncs bé, a un mes vista de les eleccions, els partits ens prometen que serem el Silicon Valley cultural, farem del Casino l’hereu de la mítica sala La Paloma y el Hyde Park quedarà curt en comparació amb el que serà Ca n’Oriol.

Aprendre lliçons

CiU ha apuntat al Vapor Nou com a nou objectiu per a fer de Rubí un referent cultural. Un espai privat a recuperar per replicar, en paraules seves, els models de 'La Friche a Marsella, Mejeriet a Lund o The Junction CDC a Cambridge'. A mi em vénen al cap altres exemples que, sobre el paper, semblarien molt més fàcils de portar a terme. Com, per exemple, la sala 1413 (no m’invento el nom...existeix). O el Celler de Rubí, que l’Ajuntament ha utilitzat per experimentar amb estratègies de màrqueting, com centrar els cartells de les exposicions a un màxim de 10 metres del recinte. O el cine, que...bé, és igual.

¿I el PSC? Doncs han vist amb preocupació que el ritual de l’aparellament a la ciutat està en perill per la manca d’espais on ballar un pasodoble i ara prometen recuperar el Casino amb urgència. Com si el partit hagués estat els últims 12 anys a l’ombra creant el Front Judaic Popular d’Alliberament per enderrocar l’imperi enlloc d’ocupar els seients del govern i subvencionar els bailoteos privats que no es poden fer allà dins. La culpa, es veu, fue del chá-chá-chá.

I l’últim espai que transformarem per anar amb el cap ben alt pel nou estat que està per venir serà Ca n’Oriol. Si votem ERC hi tindrem piscines, concerts i, si ens descuidem, fins i tot un llac on els nostres fills podran empaitar cignes, que són molt més sapastres i maltractables que els coloms.

És temps de campanya i tothom té de dret al benefici del dubte, però l’orgull no s’imposa i la ciutadania és prou desperta com per saber que més val ser escèptic. Res m’agradaria més que haver de tornar a escriure aquest article d’aquí quatre anys.

Víctor Solvas, periodista.