La bèstia que se'ns escapa (o el conte d'un poble que va esdevenir plató)

Àger Pérez

Primer cap de setmana de campanya d'eleccions municipals, i ho hem notat. No merament pels cartells que folren els nostres barris, sinó per la inundació dels mitjans i les xarxes socials, i és que ja ho deia Guy Debord, vivim a la societat de l'espectacle. Ja fa mesos que les xarxes socials se'ns han començat a omplir de fotografies dels candidats passejant el gos, menjant botifarra o assistint a tota mena de concerts rubinencs, perquè, com tothom sap, Rubí és i sempre ha sigut ciutat desbordant de cultura i oci.

La imatge del polític sempre ha sigut un element en el cerimonial propagandístic i, fins i tot, s'intueix certa relació entre l'atractiu del candidat i el percentatge de vots. Ara bé, la qüestió és quin protagonisme estem disposats a concedir a la imatge, la pura aparença, en una campanya electoral. Com en tot, es tracta d'evitar absolutitzar termes i de defugir els extremismes: no pot ser que l'única via de comunicació que un partit tingui amb els electors sigui la seva presència als mitjans de masses, perquè fer-se una foto és massa fàcil i demostra ben poc. Vivim en una societat on domina la cultura audiovisual per sobre la paraula, però això no ens ha de limitar fins al punt d'incapacitar-nos a llegir un sol programa de partit.

La difusió, la polèmica, el debat mediàtic són mitjans per fer arribar a la massa, a una gran fracció de la població, missatges curts i senzills. Però recordem que aquí estem decidint el nostre vot, gairebé l'únic acte performatiu polític que se'ns concedeix en una democràcia representativa; per tant, cal plantejar-se si aquesta decisió queda justificada amb les opinions que ens susciten les últimes notícies de l'actualitat o les aparicions afables dels candidats. Sembla clar que no, que es requereix una recerca més a fons per escollir una opció política, que, com a ciutadans competents, no mereixem que ens tractin com a un ase que persegueix la primera pastanaga que se li posa al davant, sinó que reclamem informació clara, rellevant i transcendent.

En resum, poca importància té que un polític estimi molt la seva dona, que jugui a golf o a la petanca, que escolti Bach o que passegi pel Raval, perquè no és votat com a persona privada, sinó com a servidor públic. Per això, intentem que la lògica de partits no fagociti tots els actes del poble, que no s'apropii de qualsevol expressió social, fem política des de la política, i limitem el teatre. Cal preocupar-se que els ciutadans coneguin què entén un partit per govern, quina és la seva concepció de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, la nostra teoria social, i deixem les fotos pels àlbums familiars i el litigi mediàtic a les celebritats.

Àger Pérez