Persones vs. política

Dani Pernas

Durant aquesta campanya electoral passada i durant els posteriors dies fins avui mateix, he pogut constatar que la societat té un problema.

Ha estat una campanya amb freqüents desqualificacions personals. Des de Pablo Iglesias, les quals ratllaven l'insult, seguit per Ada Colau i d'altres, que van plantejar una campanya de crispació continuada, en el seu cas contra Trias, amb qui podrem estar més o menys d'acord amb les seves polítiques, o fins i tot podem estar-hi frontalment oposats, però mai hem de perdre la perspectiva humana i és aquí on a mi em sembla que no és mala persona, ja que, d'una manera o altra, intenta fer el bé. Aquest és un exemple mediàtic que tothom ha pogut veure als telenotícies o ha pogut escoltar a les ràdios. Tot i així, no és l'objectiu d'aquest article parlar de Barcelona.

A la nostra ciutat també s'ha viscut una campanya i postcampanya en molts moments crispada, i amb alguns jocs bruts que no venen al cas. On vull focalitzar la meva atenció és en la part dels comentaris dels lectors d'aquest mitjà de comunicació i als d'altres mitjans, així com en algunes declaracions públiques.

Sempre he estat partidari de les campanyes netes, d'explicar cadascú el seu programa, de convèncer a la gent de les bondats de les seves propostes, i perquè no, acceptar i reconèixer aquelles propostes dels altres que es considerin positives, de les campanyes en positiu i respectant l'altri al capdavall.

En contraposició a aquesta forma de fer política, aquesta campanya alguns partits l'han basada en la desqualificació cap als altres, en la confrontació i en la crispació per poder explicar el seu programa com el millor.
Això, lluny d'apaivagar-se, s'ha vist augmentat exponencialment durant la postcampanya, i encara més amb el fallit intent d'alternativa al govern del PSC. He llegit comentaris en aquest mitjà, he escoltat pel carrer i he llegit en alguns posts de Facebook i tuits al Twitter que m'han fet reflexionar sobre la meva vella idea de la política, al mateix temps de reafirmar-me en la idea que és l'única manera d'anar endavant, de progressar i d'impulsar els projectes: POSAR SEMPRE LES PERSONES PER DAVANT DE LES SIGLES I IDEOLOGIES.

Hi han hagut, segons el meu entendre, veritables faltes de respecte a les persones. A les persones, els hi podem qüestionar, és evident i només faltaría, la seva gestió, feina i fins i tot, la capacitat en quant a preparació, per dur-la a terme. El problema rau quan s'esdevé un pim-pam-pum on tot s'hi val, quan sembla una competició per veure qui la diu més grossa, perdent així, la perspectiva personal i humana. Quan oblidem que aquella persona no és un sac de cops, sinó una persona com tu i com jo. Aquí no s'hi val allò de 'va amb el càrrec i el sou', no quan es supera la legítima crítica a la seva labor i es converteix en faltar a la persona.

Us proposo un exercici: abans de dir segons què, poseu-vos en el lloc d'aquell o aquella a qui van dirigides les paraules viscerals i intenteu empatitzar. Us agradaria?

Aquest és un exercici que practico sovint. Cal posar seny a la política i a la vida en general, hem d'aprendre tots plegats a acceptar-nos i respectar-nos en la diversitat en general (idees, religió, gènere, raça, etc...)
Només així aconseguirem avançar i progressar.

Digueu-me romàntic, fins i tot ilús, però crec que sempre hauríem de posar les persones per davant de sigles i ideologies, i potser és per això que em porto bé amb tots els caps de llista de les passades eleccions.

Dani Pernas, membre de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana.