El processament del procés

Luis Dominguez

El nou govern de la Generalitat ja porta quasi be dos mesos funcionant, però dins del moviment independentista no s'ha aconseguit la unitat desitjada i eés que la confrontació partidista s'ha imposat. Com a politòleg ja vaig apuntar, durant les negociacions de JXSi i la CUP, que l'independentisme era el nou moviment hegemònic a Catalunya substituint el pujolisme i que el lideratge d'aquest moviment entraria en joc en pocs mesos. És un caramel molt llaminer, ja que el que aconsegueixi fer-se amb el lideratge de l'independentisme, mantenint una certa unitat d'acció, tindrà a les seves mans l'hegemonia electoral, es a dir, guanyarà totes les eleccions a Catalunya, sense entrar en l'eix dreta-esquerra i sense parlar de les retallades o la situació econòmica i financera de a Generalitat.

Tenint en compte tot això, puc afirmar, que el moviment independentista no li convé culminar l'anomenat procés, ja que seria l'única manera de trencar aquesta hegemonia. Un cop assolida la independència llavors sí s'hauria d'entrar en una confrontació partidista com passa en qualsevol democràcia europea, per tant, convé fer bullir l'olla de manera que sempre hi hagi un termini ha assolir, una nova jornada histo?rica per celebrar i quan aquests terminis s'esgoten, en posen de nous, primer l'onze de setembre, després el 9-N, després el 27-S, ara 18 mesos i en mig altre cop l'11-S. Tenint en compte que el senyor Puigdemont ja ha dit que el termini de 18 mesos es una cosa orientativa, que pot variar i que no serà una cotilla per al nou govern, la cosa te pinta d'allargar-se mentre l'olla segueix bullint, tot i que el senyor Junqueras no diu el mateix. Tot es resumeix en que, un cop assolida la independència, ja no cal ser independentista, quina paradoxa existencial.

Aprofitar els anel·ls i la il·lusió de moltíssima gent en un projecte col·lectiu , per trenar una estrate?gia electoral que garanteixi guanyar les eleccions a Catalunya durant els pròxims anys, es un dels actes de cinisme més important dels últims temps en la política catalana.

Veient que la cosa va per llarg, seria convenient que el nou govern es dediqués a resoldre els seriosos problemes que te la sanitat i l'educació a Catalunya. Caldria centrar les prioritats i començar a negociar amb el nou govern central, un nou finançament, amb capacitat de diàleg, abandonant la dialèctica de confrontació i tremendisme que ens ha acompanyat en els últims temps. La reunió del vicepresident econòmic Oriol Junqueras amb el ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro és un bon exemple de la dita, cal separar el gra de la palla. Catalunya necessita eines com el FLA, les agències de qualificació del deute no ajuden, per tant cal ser pragmàtics, deixar a un costat el recurrent xoc de trens i l'autocomplaença. Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc.

Luis Dominguez, politòleg