Vendre l’ànima al dimoni

Aitor Sànchez (AUP)

Ha passat cert temps des del ple de novembre, i una mica menys des del ple de desembre. En el primer vam viure un dels fets més controvertits i tristos de la història de la nostra ciutat, i a l'altre vam assistir a un dels exercicis més vergonyosos que un equip de govern pot protagonitzar.

Ha passat el temps, l'eufòria ha baixat i el nostre govern s'ha despertat amb mal de cap, la boca pastosa, i un cert dolor articular... ha sonat el despertador. La festa s'ha acabat. Després de celebrar la brillant obra d'enginyeria política, toca fer la feina. "Anem uns mesos tard, és cert, però després del cop d'efecte tothom sap qui mana en aquesta ciutat. Hem guanyat i amb l'orgull dels vencedors bé podem donar-nos un marge. El calendari? El calendari, com els acords, només subjecta als dèbils d'esperit".

I amb el cos atordit per l'excés, però la convicció de la glòria, toca preparar els pressupostos. No cal esmenar-s'hi gaire, això ja està guanyat. No cal presentar la meitat de la documentació, no cal donar un gran marge, no calen gaires explicacions.... a qui? Els perdedors, que només representen a la majoria de la ciutadania que va decidir votar a les últimes eleccions, no són ningú. Ningú important. Per què esmenar-se a seure per contrastar projecte, per què cedir i arribar acords? Total, amb un moviment...

Però ben aviat sorgeix un problema. Com es va construir el pla mestre? Com va arribar el PSC al ple de novembre? Venent l'ànima al dimoni. I el dimoni no renuncia a cobrar, no. Ni tan sols aquest dimoni disfressat de cunyat inepte. La dreta truca a la porta i reclama el que li pertany. Voracitat sense límits, sense escrúpols i sense projecte.

El PSC, partit progressista amb vocació social i federalista, va entregar la seva ànima a la dreta espanyolista més rància. Heus ací com els protagonistes de la faula s'adonen que potser el negoci no ha estat tan rendible. Potser després de tot, la victòria no era tan absoluta i retenir la cadira a canvi de regalar el projecte, retenir la vara a canvi de renunciar a la ideologia, si és que n'hi havia, no era tan bona idea.

Ara, segrestats per la dreta, isolats després d'haver escopit i menystingut una oposició que potser no era tan dolenta, que segurament els havia estat acompanyant molt més del que algunes havien volgut admetre, es troben sols, perduts. Perduts perquè saben que avui Ciutadans i PP demanen eliminar la partida del Consorci per la Normalització Lingüística; demanen crispar i construir frontisme. Avui atacaran la llengua i la cultura catalana, demà segurament la cooperació, la convivència... Però tots sabem que no en tindran prou, en voldran més, i el PSC no podrà negar-s'hi perquè els hi ha regalat l'ànima, perquè estan a les seves urpes.

Tenim una ciutat entregada a la dreta populista i a la versió més mediocre i simplista del grupuscle socialista més fluix i amb menys capacitat de treball que hi ha a l'equip de govern. Un grupuscle que s'ha imposat i ha aconseguit marcar l'estratègia, la seva estratègia. Una estratègia interessada i buida de valors que només prioritza la supervivència personal, l'escalfament de la cadira i uns privilegis inimaginables a canvi de tan escàs talent, capacitat, esforç i interès. Desídia total.

Ens resten tres votacions de pressupostos i pràcticament dos anys de mandat en els que assistirem a la fagocitació del partit socialista en mans de la dreta local i de la ineptitud del grupuscle. Catarsi. De vegades cal que un món mori perquè en neixi un de nou. Avís per a navegants: de tot això n'extraiem un aprenentatge. De vegades els preus a pagar superen amb escreix el valor del qual amb tanta ànsia volem comprar.

Aitor Sànchez, regidor AUP.