#Diguem-nos coses boniques: Carles Capdevila i el llegat de les seves paraules

Marta Valero

Divendres, 2 de juny de 2017. Sona el despertador, obres els ulls a les portes d'un cap de setmana llarg i encara no has acabat els badalls quan t'arriba la notícia: Última hora - Mor als 51 anys el periodista Carles Capdevila. I no saps ben bé d'on et venen les ganes de plorar, la tristesa...  I entre llàgrimes - perquè el plores - esmorzes i llegeixes algunes línies de La vida que aprenc - el seu darrer llibre, èxit de vendes d'aquest Sant Jordi - i t'adones que llegir els seus textos, t'apropa a la seva persona i és talment com conversar-hi.

Passa el matí, i no et treus del cap el succés, en parles amb altres mestres i descobreixes que la pena també els ha despertat de bon matí. A casa, veus com els mitjans i les xarxes socials van plens de titulars, de piulades, de fragments dels seus articles i de vídeos de les seves xerrades. Escoltes opinions dels seus companys de professió i amics personals i t'adones que tots ells coincideixen en allò que tu també havies percebut: en Carles ha estat una persona persona, terme que ell acostumava a utilitzar a l'hora de descriure les persones optimistes i compromeses amb les seves conviccions. Reflexiones al respecte i conclous que no hi havia trampa, que era tal i com es mostrava. I és que amb molt d'humor i parlant clar i català, sense necessitat d'ornaments i amb decisió, en Carles havia esdevingut altaveu de diferents col·lectius, el del món educatiu, entre d'altres. I d'aquesta manera, es va posar a tots els docents a la butxaca.

Al seu article titulat Il·lusió, vocació, passió en Carles defensa - amb humor - la  tasca docent "(...) em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres (...) que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se'ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d'estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats". Ostres, en Carles - penses - com ens coneix! Prou que sap que l'educador no deixa mai d'aprendre... i ho diu, i ho proclama perquè tothom en prengui consciència. Com no l'han d'estimar tant, els mestres, si els comprèn i sap explicar la seva tasca tan bé...

El dissabte 3 de juny, el diari Ara - diari del qual va ser director fundador - dedica diverses pàgines a recordar la seva tasca humana i periodística sota el títol In Memoriam. Tal i com escriu en Toni Soler, en Capdevila esmerçava el seu temps i els seus esforços "(...) explicant que els que pensen en el benestar dels altres són els que aguanten aquest país", o "(...) il·luminant els herois anònims (...)" com recull l'Àlex Gutiérrez. D'altra banda, llegim com l'Antoni Bassas troba l'origen de la tristesa de molts lectors en els vincles que el periodista havia pogut teixir sense adonar-se'n i és que  "(...) un discurs fet des del cor va al cor". Justament per tot això, és de justícia dedicar unes línies a aquesta persona persona que durant anys, a diari, ha publicat articles humaníssims amb l'objectiu d'apropar el periodisme als seus lectors. El seu darrer article es desenvolupava sota un consell: Diguem-nos coses boniques i és que, tal i com ell havia dit moltes vegades, "l'amabilitat pot ser la idea més revolucionària."

Massa d'hora ens quedem sense la seva saviesa però ens resta el seu llegat, el seu exemple. Deia l'Albert Om que "(...) ens has ajudat a pensar, a riure, a viure". Sincerament, crec que també ens ha ensenyat la fortalesa i la vàlua de la vida des de la seva sensibilitat.

Gràcies Carles, per posar en evidència les nostre misèries i plantejar de manera tan senzilla, amb bones paraules, amb paraules boniques, com ser bones persones. Has estat un gran mestre i "(...) la força i la influència d'un bon mestre sempre marcarà la diferència", el mestre que "(...) assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar, sinó pel que aprendran d'ell."

Marta Valero, psicopedagoga del Col·legi Regina Carmeli