Quan l'Ajuntament consumeix més energia

Ignasi Mir

Les últimes dades presentades per l'Ajuntament conclouen que, si bé la factura de consum energètic dels equipaments municipals va baixar el 2016, el consum en sí va augmentar un 1,6% respecte el 2015. Aquesta dada entra en contradicció amb el compromís del Pla Director Rubí Brilla 2016-2019, que especifica com a objectiu reduir el consum dels equipaments municipals, enllumenat públic i tots aquells subministraments que paga l'Ajuntament. El propi Pla Director estableix un sistema d'indicadors per a la mesura del progrés i dels resultats de les accions que s'hi proposen i la disminució dels consum n'és un dels principals.

Malgrat que la dada pot tenir explicacions raonables (any més fred o més calorós, nous subministraments, etc.), el que sí es demostra és que les actuacions que ha realitzat l'Ajuntament durant els últims dos anys per reduir el consum no són de massa envergadura ni tenen un impacte significatiu.

Precisament l'execució de les inversions previstes és un altre dels indicadors importants i aquí la cosa grinyola encara més. El Pla Director 2016-2019 era molt i molt ambiciós, amb un pressupost total de més de 2 milions d'euros entre els anys 2017 i 2018. Però les despeses per inversions durant el 2017 seran mínimes i  les previsions de l'esborrany del pressupost del  2018 també són molt inferiors a la previsió del pla.

L'aturada de les inversions és una clara mostra dels dubtes que hi ha alhora de portar-les a terme. Sobretot en el cas de les fotolineres. A Rubí ja n'hi ha tres i el Pla Director preveu construir-ne 5 més en dos anys amb un cost total de 440.000 euros i sota un model que preveu que quan més punts de càrrega al territori millor. En canvi, com a principal responsable de la xarxa de punts de càrrega, la directora de l'ICAEN va assegurar durant el congrés de Rubí Brilla que no feien falta més estacions de recàrrega ràpida a la zona de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Podria ser que les fotolineres previstes per l'Ajuntament puguin tenir altres funcions, però construir punts de càrrega que no garantitzin un mínim d'usuaris és molt perjudicial tant pels diners mal invertits com per la mala imatge que podrien donar del món del vehicle elèctric entre la ciutadania. En aquests casos s'acostuma a fer un estudi extern que defineixi si hi ha una demanda mínima que justifiqui la inversió. Esperem que l'Ajuntament així ho faci.

Però no són les úniques inversions de dubtosa sostenibilitat econòmica. És el cas d'algunes de les insta.lacions fotovoltaiques d'autoconsum previstes, com la de la petanca de Cova Solera i la d'alguna escola. Si bé és més que raonable invertir en autoconsum, també és cert que si vols que la instal.lació sigui mínimament sostenible econòmicament ha d'aprofitar el màxim d'energia solar i s'ha d'instal·lar en equipaments amb molt ús, grans i que s'utilitzen durant els mesos d'estiu quan la producció solar és més gran. L'escola ni, sobretot, una petanca compleixen els requisits.

Ni de bon tros tot són problemes. L'equip tècnic de Rubí Brilla ha mostrat ser prou solvent i experimentat en els reptes plantejats i la seva feina ha estat reconeguda fora de l'àmbit local. Cal aprofitar-ho.

Fa uns anys, un company em va comentar que creia que l'objectiu final de l'Ajuntament era fer un petit 'Silicon Valley' del sector energètic. Segurament exagerava, però és cert que l'exalcaldessa Carme García afirmava fa uns anys en un congrés: Con Rubí Brilla, la eficiencia energética y las energías renovables, pasan a ser un eje de oportunidad para el desarrollo y mejora social y económica de toda la ciudad de Rubí. Desconec fins a quin punt aquests objectius estaven realment damunt la taula però després de més de 7 anys de projecte, el futur del projecte no està massa clar. Caldria aturar-se un moment per veure si els objectius plantejats inicialment s'estan complint, quins eren pocs realistes i veure què aporta i què pot aportar realment el projecte a la ciutat. La meva sensació és que una de les possibles sortides a la solució actual passaria per consensuar el projecte amb bona part de l'oposició i dotar al projecte d'un lideratge més tècnic. La rigor tècnic i la sostenibilitat econòmica són mínims innegociables.

Ignasi Mir, enginyer de camins i enginyer industrial.