El naixement del bàsquet a Catalunya i a Rubí

Eduard Puigventós

Ho reconec, el títol pot ser una mica enganyós. El bàsquet al nostre país no nasqué pas a Rubí, però al loro!, que diria aquell, fou ben a la vora, a Terrassa. Si algú coneix els orígens d'aquest esport, però, ara mateix farà una ganyota, perquè històricament s'ha considerat l'escolapi Eusebi Millán el seu introductor a Catalunya, quan el 1922 formà un equip a l'escola que aquesta orde tenia al barri de Sant Antoni de Barcelona. Tanmateix, els treballs del pedagog Alexandre Galí ho deixen molt clar: el 1911 el també pedagog Eladi Homs, admirat per aquest esport durant una estada als Estats Units, n'escriví les característiques a la Revista d'Educació, i el 1912 el convencé per posar unes cistelles al pati de l'escola d'on ell era director, la Vallparadís de Terrassa, i que des del centre s'impulsés la seva pràctica entre els alumnes, ja que el considerava magnífic com a eina educativa per a la canalla.

Eladi Homs era un home avançat al seu temps, renovador de la pedagogia des de diversos àmbits. Nascut a Valls el 1886, morí a Rubí, on hi visqué els darrers anys de la seva vida, el 18 de març de 1973. Estudiant a l'Escola de Mestres, el 1907 rebé una beca de l'Ajuntament de Barcelona per tal d'anar a estudiar als Estats Units, on s'interessà per les noves tendències educatives d'aquell país. Passà per la Universitat d'Illinois i la de Chicago, i treballà en alguns centres, fins que una trucada de Joan Bardina, fins aleshores cap de l'Escola de Mestres, li oferí la possibilitat de dirigir-la si retornava a Catalunya, cosa que féu el 1910.

Influenciat per personatges reconeguts a l'època, com John Dewey, el seu lema era que calia fer pedagogia d'aula, amb mestres que no només teoritzessin sinó que s'impliquessin decididament a les classes. Malgrat les dificultats que trobà a Catalunya, intentà de totes totes fomentar aquest esperit, apostant per tot allò que s'anomenà l'Escola Nova i, especialment, per a la introducció del mètode Montessori a Catalunya - on a la nostra ciutat s'aplicà, per exemple, a les Escoles Ribas, visitades per la mateixa Maria Montessori el 1935-. Volia trencar amb el tipus d'escola que s'aplicava a inicis del segle XX quan, en paraules del periodista i polític Claudi Ametlla, <'escola era com una mena de magatzem de criatures de sis a dotze anys, la memòria dels quals s'exercitava a recitar o cantar coses més o menys útils, al mateix temps que sense gaire convicció, hom els ensenyava a llegir, a escriure, a comptar... poca cosa més>>.

Amb l'establiment de la Mancomunitat fou el primer director de les Escoles d'Estiu per a mestres i esdevingué secretari del Consell d'Investigacions Pedagògiques del propi organisme. Promocionà diverses publicacions educatives al país, majoritàriament en català, i durant el període republicà s'implicà decididament també en el model educatiu de la Generalitat i el Butlletí dels Mestres, on també hi col·laborava el mestre Martí Tauler.

Com es poden imaginar, però, als vencedors de la contesa bèl·lica aquest extens currículum en favor d'una educació liberal i moderna i de defensa de la llengua catalana no els agradà gens, per la qual cosa fou depurat i se li prohibí exercir de mestre en les escoles públiques. Hagué de subsistir fent classes particulars i treballant en algunes acadèmies, a Gandesa i Montblanc, fins que ja gran vingué a parar a Rubí.

Potser com a ciutat ens hauríem de plantejar, algun dia, fer memòria d'aquells rubinencs de naixement o adopció que han tingut un paper destacat en el camp de l'educació en un passat que ja comença a ser llunyà: Francesc Albrícias, Leonor Bruguera, el mestre Tauler, Cristóbal Litrán, Joan Bosch, les senyoretes Casals i Altet, o bé Eladi Homs, entre d'altres.

Eduard Puigventós, historiador.