Un mamut a la Riera

Eduard Puigventós

Joan Roura i Esteve era un constructor rubinenc amant de l'arqueologia que tingué un paper cabdal quan, ara fa cent anys, la construcció del ferrocarril cap a Terrassa deixà al descobert, en tallar-se el turonet de can Fatjó, l'important i antic poblat ibèric que el pas del temps havia deixat amagat uns metres sota terra. Sempre a l'aguait, el seu avís permeté a l'Institut d'Estudis Catalans poder efectuar excavacions gràcies a les quals avui dia tenim un coneixement força clar, juntament amb les excavacions fetes a cavall dels anys 60, 70 i 80 en motiu de la urbanització del barri, de com era la vida dels habitants de la població d'entre fa 2.000 i 2.500 anys.

Des d'aleshores i fins al moment de la seva mort, el 1938, Roura s'erigí com un sentinella del nostre passat, sempre atent a qualsevol moviment de terres que pogués posar al descobert algun objecte que ens ajudés a entendre com havien viscut els nostres avantpassats o com deuria ser el paisatge del Rubí de segles enrere. Així, per exemple, el 1925 localitzà el forn ibèric que, tot i que molt degradat per la seva exposició a la pluja i el vent durant anys, encara podem observar avui dia a la Font de la Via.

Aquell 1925 també féu, però, un altre descobriment extraordinari. Enmig de la riera trobà un ullal de mamut. Una peça de més de 2 metres de llarg i 63 quilos de pes que evidenciaria que, fa milers d'anys, aquests animals pasturaven lliurement pel territori de l'actual Vallès. Per bé que l'ullal es perdé durant la Guerra Civil -juntament amb altres peces de la col·lecció de l'aleshores Museu de Rubí, on estava dipositat-, ens en queda el testimoniatge d'una fotografia del moment de l'extracció d'entre el llot, on s'aprecia que estava partit en dos trossos.

Els paleontòlegs han determinat que al llarg de dos milions d'anys, aquests animals van poblar Àfrica, Àsia, Europa i Amèrica. Eren una dotzena d'espècies -de més grans i de més petites, de les més llanudes a les que menys- que s'extingiren definitivament fa uns 4.000 anys, a partir del canvi climàtic, la pressió humana i potser també la manca d'aliment o l'aparició de malalties. En tot cas, ens els hem d'imaginar de la mida d'un elefant, els més petits, i de fins a cinc metres d'alçada al llom, els més grans, amb un pes d'entre 6 i 8 tones però que podia arribar a les 10 o 12 en casos extrems. Les cries naixien sense ullals; als sis mesos els en sortien de petits, d'uns cinc centímetres, que en fer-se adults eren substituïts per uns de permanents que no deixaven de créixer fins al moment de la mort de l'animal.

Els mamuts visqueren una etapa d'expansió àlgida durant la darrera glaciació (100.000 - 10.000 aC), quan el gel i la neu cobriren bona part de l'hemisferi nord del nostre planeta. Visqueren a les zones amb temperatures més baixes, però també en regions amb clima una mica més temperat, com és el cas de la major part de la Península Ibèrica, convertida en una gran tundra, és a dir, que comptava amb un ecosistema format per planes d'herba, prats, un paisatge de sabana i pocs boscos, barrejats amb zones humides i d'aiguamolls i glaceres als Pirineus, a les muntanyes del Cantàbric o a Sierra Nevada. Un ecosistema on hi vivien de rinoceronts a hipopòtams, de mastodonts a cérvols, ases salvatges, senglars, cavalls, cabres, bisons, óssos, cànids, eriçons, rosegadors i alguns rèptils, dels quals a diversos indrets de Rubí n'han aparegut dents, costelles o mandíbules. De fet, no gaire lluny d'aquí, a Viladecans, hi tenim el jaciment de mamut més important del sud d'Europa: a la riera de Sant Llorenç hi localitzaren, el 2008, més de 550 peces de fa 100.000 anys.

Si a molts llocs posen nom a les restes més antigues o a les més cèlebres que s'hi han trobat (de la famosa australopithecus Lucy al més proper Pierolapithecus catalaunicus, anomenat Pau), per què no n'escollim un per al nostre mamut, avantpassat directe d'en Bòdum? En tot cas, jo li posaria nom de dona: els estudis més recents demostren que els mamuts s'organitzaven en comunitats matriarcals.

Eduard Puigventós, historiador local.