Una vaga, un còctel molotov i un parell de detencions

Eduard Puigventós

La fàbrica Josa s'havia establert a Rubí el 1956. Havia començat amb només quatre treballadors a la quadra de la casa d'estiueig de la família propietària, però els canvis econòmics dels anys 60, que portaren al país vers el model de societat de consum, feren que tingués un creixement espectacular que la convertí, de facto, en la major empresa que ha tingut Rubí durant bona part del segle XX, assolint, en alguns moments, els 1.800 treballadors.

Als inicis dels anys 70, però, es visqué un període d'incertesa econòmica, al mateix temps que es gestava i s'estenia un discurs de protesta contra el règim sobre la base de la lluita per aconseguir millors condicions de treball, reduir la jornada laboral i mitigar la pèrdua de poder adquisitiu dels obrers. En aquest sentit, a la Josa -oficialment Electrotècnia Josa o bé BJC, sigles del seu propietari- un conflicte motivat per aquestes qüestions acabà derivant en la primera gran mostra de contestació sindical de la dictadura a Rubí, que serví d'exemple a altres indústries i marc de referència per a futures reclamacions.

Sense estendre'ns en el tema, prou conegut, el cas és que una demanda d'augment salarial promoguda per diferents dirigents de sindicats clandestins acabà amb un acomiadament molt sonat i com a resposta una vaga de braços caiguts i una mobilització assembleària sense precedents. La patronal respongué amb un lockout que durà gairebé un mes, entre novembre i desembre de 1971, fet que enfurismà a bona part de la plantilla que, per primera vegada en decennis, sortí al carrer. Com que la legislació franquista no permetia que es concentressin en espais públics -de fet, tampoc en recintes privats sense l'autorització pertinent-, demanaren permís als Maristes per fer ús de les seves instal·lacions. Així, els treballadors es reuniren en una assemblea que, en alguns moments, arribà a concentrar-ne uns 2.500. En aquell recinte se sentien protegits dels impopulars grisos, les forces policials repressives de la dictadura. Aquesta situació, òbviament, no agradà a la Guàrdia Civil, que acordonà el col·legi i els dispersà. Però el que aconseguí és que es produïssin manifestacions, enfrontaments amb la policia i, fins i tot, trenta-sis detencions que se saldaren amb interrogatoris a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona i quatre homes jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic a Madrid.

En aquest ambient, la direcció del Partit Comunista Marxista-Leninista, a través del seu sindicat, la OSO, decidí emprendre una acció de càstig en contra l'empresa i aquells a qui consideraven esquirols perquè havien acceptat una oferta per treballar a les nits i així intentar contrarestar les aturades. Però encarregar-ho a militants de Rubí seria contraproduent, de manera que hi enviaren a un militant de Ripollet de només 18 anys, Domènec Umbert, i un de Cerdanyola. Tal com escriu el periodista Roger Mateos a l'excel·lent llibre Caso Cipriano Martos (Anagrama, 2018), <<sobre las dos de la madrugada del 28 al 29 de abril de 1972, Domènec y su compañero se deslizaron hasta el complejo industrial de Josa con tres botellas llenas de ácido sulfúrico y gasolina en una bolsa. El plan consistía en provocar un incendio en el generador eléctrico para dejar sin luz las fábricas y obligar a suspender la producción. Arrojaron los cócteles contra las ventanas del transformador y salieron disparados. Pero esa noche, en vísperas del Primero de Mayo, la policía había reforzado la vigilancia. Antes de que pudiesen llegar al coche que los esperaba para evacuarlos, un agente les cortó el paso y encañonó a Domènec. En cuestión de segundos se le abalanzó otro policía. Cazado. Su compañero logró escapar>>. Allà mateix li trencaren el nas i, un cop a la caserna, a tocar de l'actual pavelló de les monges, li donaren diversos cops de culata que el deixaren entumit. Després el traslladaren a la caserna de Sant Pau, a Barcelona, on fou apallissat i torturat. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (el TOP), fou empresonat i no sortiria de la presó fins a l'amnistia de 1976.

Menys sort tingué el personatge que dóna nom al llibre de Mateos, Cipriano Martos: un pagès de la Granada rural immigrat a Sabadell, absorbit per les demandes de llibertat del moment i imbuït pel discurs propagandístic del PCM-L i el FRAP, acabà assassinat a mans de la policia del règim el 1973.

Eduard Puigventós, historiador local.