Llei de la Segona Oportunitat

Milagros Calleja, Síndica de Greuges de Rubí

Si una cosa hem après de la crisi econòmica que ens ha afectat des del 2008 és que tothom, en una mesura o una altra, l'ha patit. Després de 10 anys de crisi, el 70% de les llars a Espanya encara no han percebut cap millora econòmica[1].

Com ens interpel·la a tots plegats aquesta situació? Hem canviat la nostra idea de pobresa després de veure com tanta gent del nostre entorn arribava a situacions de precarietat de les que, en alguns casos, encara no han pogut sortir? Hem entès com a societat que la persona vulnerabilitzada no és culpable de la seva situació?

Càritas ha publicat el seu primer Observatori: "Atrapats en la precarietat: el deute que ofega les famílies més vulnerables". L'informe ens posa un mirall al davant com a societat i ens planteja qüestions incòmodes: el 43% de les persones ateses per Càritas tenen una feina remunerada, però amb unes condicions tan precàries que els és impossible sortit del cercle de la pobresa; el 63% de les famílies tenen deutes inferiors a 1.500€ però creuen que mai podran pagar els deutes acumulats; els deutes s'han contret per cobrir necessitats bàsiques: lloguer i subministraments, alimentació, comunitats de veïns, escoles i menjadors i impostos locals i autonòmics; les famílies monomarentals, on hi viuen un 1,7 de menors de mitjana, és on menys ingressos reglats es contemplen, però on tampoc hi ha recolzament específic de l'administració pública, cosa que fa que el 80% de les llars monomarentals ateses per Càritas es trobin en situació pobresa severa.

A l'informe, Càritas també apunta a les paradoxes del sistema, on les síndiques i síndics locals hi tenim molt a fer. Així, ens trobem que el 21% del total de deutes d'aquestes famílies és amb l'administració pública. Multes, transport públic, hisenda i impostos locals i autonòmics que les famílies no poden assumir i que l'administració penalitza amb multes i interessos de demora que se sumen al deute global. Pel que fa al bo social per evitar la pobresa energètica, és a dir, el descompte fixat pel govern espanyol en els subministraments energètics, només s'aplica a l'electricitat i només pels clients de les 5 grans companyies energètiques del país i sota determinades condicions (les famílies monomarentals, per exemple, no s'hi poden acollir, a diferència de les famílies nombroses). Malgrat la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica de la Generalitat (parcialment suspesa pel Tribunal Constitucional), impedeix que les empreses de serveis energètics (aigua[2], electricitat i gas) puguin tallar els subministraments a les famílies vulnerables, el consum energètic es continua facturant i es va acumulant el deute amb aquestes empreses, arribant a ser in assumible per les famílies. Els terminis per resoldre les sol·licituds de Renda garantida de ciutadania (substituta del PIRMI) han estat excessivament llargs i han deixant moltes famílies en situacions molt precàries esperant la resposta de l'administració. A més, hi ha hagut un nombre elevadíssim de denegacions, en alguns casos per desistiment, perquè les persones no han pogut recórrer la resolució per manca de recursos i coneixement dels procediments.

I la Llei de la segona oportunitat, que permetria moltes famílies deixar enrere els deutes que arrosseguen, és molt poc coneguda. A més, l'administració només bonifica una part del procés (l'assistència jurídica), però no la part notarial ni de corredoria concursal, que han d'assumir les persones que han fet fallida econòmica.

Per pal·liar totes aquestes paradoxes i millorar la situació de les persones sobreendeutades, Càritas fa una sèrie de propostes, com donar a conèixer la Llei de Segona oportunitat i simplificar el procediment d'aplicació. També la reducció dels costos administratius dels processos i l'assistència gratuïta, incloent a més, entre els deutes a deixar enrere, aquells contrets amb l'administració; la implementació de polítiques transversals per millorar els ingressos a les llars: garantir una renda protegida i inembargable que garanteixi la subsistència de les persones, pressió dels agents socials (patronals i sindicats) per millorar les condicions salarials, exempcions d'ofici d'alguns tributs que es paguen a l'administració pública, etc.; fer visible la situació de les persones que es troben sobreendeutades (i aquest article pretén humilment fer-ho), tot revertint la imatge culpabilitzadora que alguns tenen d'elles; o bé crear una xarxa d'habitatge públic, mesures de control del preu del lloguer per part de les administracions, la creació de noves figures habitacionals com la propietat temporal o la compartida, etc.

Les síndiques i síndics de greuges dels municipis de Catalunya, a més, demanem a les administracions, especialment en l'àmbit local, que es posin recursos per acompanyar la ciutadania en les peticions de Renda Garantida de Ciutadania mitjançant acords amb els Col·legis d'advocats que permetin l'accés a assistència legal gratuïta per les persones a qui se'ls denega per desistiment; fer més èmfasi en les famílies monomarentals com a categoria d'especial protecció social per l'impacta que la pobresa té en els infants que en formen part; fer compatible el treball remunerat amb el cobrament de prestacions per evitar el fenomen dels treballadors pobres o de l'economia submergida de subsistència, l'ampliació del bo social als altres subministraments bàsics (gas i l'aigua), aplicable a qualsevol contracte, independentment de l'empresa subministradora, així com la condonació dels deutes contrets en el període en que les famílies es poden acollir a aquest bo social; i, sobretot, minimitzar l'impacta del deute amb l'administració en el total del sobre endeutament de les famílies, mitjançant polítiques de bonificació per a famílies vulnerabilitzades, no carregar interessos de demora, etc.

En definitiva, que ningú es quedi enrere és responsabilitat de totes. L'observatori de Caritas dóna moltes pistes per resoldre els grans ancoratges que dificulten la sortida de les persones de les situacions de vulnerabilitat. Ara toca a les administracions públiques recollir les propostes i implementar-les. I a les síndiques i síndics locals, vetllar perquè aquestes s'acabin realitzant efectivament.

Milagros Calleja, Síndica de Greuges de Rubí i vocal de la Junta del Fòrum de Síndics i Síndiques Defensors i Defensores locals de Catalunya

[1] "Analisis y perspectivas 2017: Desprotección Social y Estrategias Familiares" Col. Otros estudios e informes. Fundación FOESSA, 2017.

[2] Cal destacar que les companyies d'aigua bonifiquen totalment els deutes generats pel consum d'aigua de les persones vulnerables. Així, aquestes persones només han de pagar la part d'impostos a la Generalitat que graven les factures, que l'ens públic no bonifica.