
Quan les parets parlen
Montse Flores
Sempre s'ha dit que les parets tenen orelles... a Rubí, com en moltes altres ciutats, les parets ens parlen. Us proposo un joc. Dediqueu una estona del vostre temps a llegir la ciutat. Llegir amb els ulls, llegir amb el cap i, sobretot, llegir amb el cor. Feu-ho sense pressa. Reinterpreteu els carrers, les façanes i les cares dels vostres companys i companyes de ciutat. Busqueu. Diuen que un buscador no és aquell que busca, és aquell que troba. Si obriu els ulls i feu l'exercici de caminar pels carrers sense presses, trobareu, potser, tessitures diverses del vostre dia a dia i de la realitat que us envolta. Jo ho he fet i, sabeu? M'he enamorat.
Els poetes lluiten contra tot allò que els envolta i la poesia ens ensenya a pensar de forma crítica. Pels carrers de Rubí, hi ha un poeta anòmim que ens regala frases acabades en punts suspensius...
No sé qui és, desconec si és home o és dona però m'he enamorat de les paraules que ens regala. A vegades puc posar cara a les seves frases, com ara la pintada al carrer del Doctor Robert, que és de Vicent Ferrer: 'La pobreza no está para entenderla si no para solucionarla'. Tant se val si no posem cara als autors de les frases. M'és igual. Importa el missatge i importa, també, que m'aturi, miri la paret i pensi.
L'última frase que ens ha regalat el poeta anònim rubinenc és a tocar de l'Escardívol, davant de la façana de Correus: 'Sin emociones no hay cambio y sin cambio no hay evolución'.
Aquesta frase ha desbancat la meva preferida, la del carrer Floridablanca cantonada amb carrer Nou: 'El destino no procede de nuestra acción sinó de la emoción' o la de la Baixada del carrer Sant Joan, crec recordar...: 'No dejes que el mundo cambie tu sonrisa, haz que tu sonrisa cambie el mundo'.
I, ara, fent memòria, recordo un joc que vaig proposar des del mur del meu facebook en el qual convidava els meus amics i amigues a escriure les pintades urbanes que ens havien 'marcat els dies'. La meva infància, al barri de Les Torres, guarda el record de les paraules pintades al mur de les escales del costat del Banc de Bilbao on ara hi ha l'Oficina d'Atenció al Ciutadà: "Libertad Luis y Maite". A casa coneixíem la mare del Luis i jo posava cares a les persones a través de la pintada. Recordo, també, les frases mítiques que es podien llegir des del pont de pedra que passava per sobre de la via i que unia el meu barri amb el carrer de cal Príncep, per a mi sempre serà el carrer de La Fragua: 'Queremos un Rubí con salida al mar' i, més tard, 'O salvamos Rubí o nos vamos'.
Amb els anys, vaig seguir recordant frases de les parets.
M'alegra recordar-les perquè em fan pensar en espais que a dia d'avui no existeixen i en algun cas em fan reviure situacions especials.
Durant anys, en una de les parets de les portes d'accés al Mercat Municipal s'hi podia llegir: 'Sí!'. Era un sí, clar, gros. Cada dissabte acompanyava la meva iaia a comprar. Molts cops, mentre ella parlava, havia escoltat converses al voltant d'aquell sí, converses per intentar saber qui o què havia provocat aquell mot. Els anys i les casualitats em van portar a descobrir l'autor d'aquell sí però no us ho puc dir... em fa feliç saber-ne el motiu i se m'escapa el riure per sota el nas... però només parlaré en presència del meus amics i una cervesa al davant...
De la pintada mítica del carrer Nou cantonada amb Sant Josep: 'La primavera está hasta los cojones del Corte Inglés' a la del Mercat 'Las ideas de la arcaldesa son peor que su peinado' o en una façana on ara hi ha la Plaça de l'11 de setembre 'La ley de extrangería para la reina Sofía' ha plogut molt.
Des del moment que els poetes, urbans o no, ens ofereixen els seus mots, hi ha tantes interpretacions com lectors. Les paraules són obertes a totes les lectures possibles. Les paraules són.
Feu-me cas, camineu, obriu els ulls i descobriu les frases de la nostra ciutat.
Les parets parlen i, de vegades, ens ajuden a canviar el món...
Montse Flores, professora de català i escriptora.
Comentaris

Anna
Un article genial. He rigut i he recordat moltíssim. Mai oblidarem allò de: "la primavera está hasta los cojones del corte inglés".