17-O: Primer aniversari

Eduard Puigventós

Ara fa un any Rubí va viure un procés electoral atípic: el 17 d’octubre de 2010 va celebrar-se una consulta per preguntar a la població sobre el futur d’una Catalunya independent, social i democràtica, dins de la Unió Europea. La participació, que rondà el 10%, fou valorada molt positivament per l’organització: i és que coneixedors de la nostra realitat municipal, de les dificultats d’haver-ho de fer sense el recolzament de les institucions públiques, i pagant-ho amb les donacions de particulars, entitats i partits, fou un repte del qual en sortírem ben parats. Potser a un any vista encara no hem adquirit prou perspectiva com per arribar a valorar si realment el referèndum, no vinculant i només consultiu, fou una fita que haurem d’incloure a la història de la nostra ciutat, però el regust que en quedà de tot plegat és força agradable.

Rubí Decideix, entitat promotora, fou sens dubte una experiència molt curiosa: convocada a través del Facebook, centenars de voluntaris, molts sense cap mena d’adscripció partidista i sense conèixer-se prèviament, arribaren, en un temps rècord, a organitzar-se de tal manera que la consulta fos viable. Fou un moviment de base, popular, reivindicatiu i assembleari, no sotmès a cap dictat: i és que un país s’ha de començar a construir des de la base, municipi a municipi, barri a barri, carrer a carrer. Des del nostre espai més proper i conegut, el territori que ens estimem. Ha estat, segurament, l’expressió d’unitat popular més reeixida del nostre Rubí, si més no des del temps de la Transició, amb exemples com els de l’Assemblea de Catalunya.

La col·laboració de rubinencs a títol individual fou també clau el mateix dia que es preguntava a la resta de ciutadania, oferint inclús garatges o locals per a què servissin com a seu electoral. Una d’aquestes persones em comentà: “és curiós, jo recordo que de petita també vam utilitzar casa nostra per a un referèndum, i ara la història es repeteix, però de signe contrari”. Matisem-ho, però: aleshores, el 1966, per la flagrant manca d’espais municipals, l’Ajuntament demanà (o obligà) a particulars a cedir espais per a les votacions; ara, la persona en qüestió els cedia per voluntat pròpia. I un segon matís: mentre que a la consulta del 2010 el procés fou totalment rigorós i exemplar, tal i com ha de ser al segle XXI a qualsevol país normal, el caos urbanístic i la manipulació característica del règim franquista també fou traslladada a aquest tipus d’iniciatives polítiques: en el referèndum de 1966, sobre l’acceptació de la nova Llei Orgànica de l’estat impulsada per Manuel Fraga, la participació a Rubí fou d’un... 126,4%! Sembla ser que el dret a vot que se’ls negava als vius l’acabaven exercint els morts.

M’agradaria acabar amb unes paraules del recentment traspassat Josep Termes, historiador de l’anarquisme i del component popular del catalanisme polític, que em sembla que exemplifiquen el perquè, a Rubí, encara va haver-hi gent disposada a perdre temps i diners en la organització d’una cosa tan absurda com pot ser una consulta no vinculant sobre el futur del nostre país. Deia Termes: Catalunya és un miracle. Un miracle a l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres cents anys, excepte els gran pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits – com, al mar, el peix gros es menja el petit –. Catalunya és un exemple històric de supervivència curiosa, òbviament conflictiva i estranya, la supervivència d’un poble tossut. Els rubinencs, com a bons catalans, també som tossuts (potser alguns més que altres, entre els quals m’hi incloc).

Eduard Puigventós, historiador local.