La meva heroïna: Eulàlia Turu

Mireia Sabartés

Fa anys que volia escriure d’ella. Sempre em va fascinar. Parlo de la meva heroïna discreta per antonomàsia: Eulàlia Turu. Va néixer el 2 d’abril de 1924 a Rubí. Enguany tindria 88 anys.

Després de les Escoles Ribas, fa estudis administratius que inclouen francès, anglès i alemany. Recordo quan m’ensenyava fotos de les Cremalleras Rubí, on va exercir de secretària de direcció, davant d’aquelles Olivetti on alguns encara ens vam deixar els dits amb la mecanografia.

L’Eulàlia és d’aquella generació que va viure la guerra. Sap què és haver de portar-li menjar al seu pare, Josep Turu, a la presó. Sap què és lluitar, des de l’anonimat i sense esperar elogis, ni grans ni petits, per allò que sents i creus just. Una dècada més tard de la fi de la guerra, des d’aquest convenciment i el sentit més alt de la responsabilitat, el seu pare i ella, juntament amb una vintena de rubinencs més, funden el Centre Excursionista de Rubí, per al foment de l’excursionisme, l’estima a la natura i la defensa de la nostra cultura i de la nostra llengua. L’any 1958 participa en la primera escalada femenina a l’Aneto.

És l’any 1960 quan es casa amb Ramon Rusiñol, regidor per CiU en el primer mandat després del franquisme i activista d’Òmnium Cultural a Rubí. I, fruit d’aquest amor, neix la Mireia. L’Eulàlia estudia català per correspondència i es converteix en una de les primeres mestres per a adults. Col·labora amb el seu marit en la correcció de la nostra sempre enyorada Rubricata o del ja mític Butlletí del Casal d’Avis.

Ramon Rusiñol mor el 1996. I l’Eulàlia continua mirant endavant, amb el seu esperit de formiga incansable, col·laborant en diferents accions amb el Grup Fotogràfic El Gra i altres entitats o moviments. El cert, però, és que tot aquest currículum associatiu no és el que més em captiva de l’Eulàlia. De les hores compartides, recordo com es movia, com et mirava i com actuava. Era única, t’atrapava. Així, amb les seves tàctiques no invasives, de forma subtil, al cosidor del carrer Pau Claris i entre el soroll dels boixets, intentava convèncer les nenes de famílies d’origen marroquí perquè continuessin estudiant, mentre exercia d’àvia de l’Arnau i del Guillem o de cunyada amb una altra dona amb majúscules, la Maria Rusiñol. L’Eulàlia mai tenia un no.

Alta, de mirada forta, dura i a la vegada dolça, era d’aquelles mestres exigents, que admires i aprecies, que respectes i que sempre et sorprenen i són allà pel que necessitis. L’Eulàlia era diferent. Com diria Albert Espinosa, era una de les meves persones “grogues”*. No m’hagués estranyat que no fos humana.

Però si que en deuria ser, d’humana, perquè el 12 de desembre de 2001, als 77 anys, va morir. Una dècada després, la seva veu, el seu somriure i les seves ganes de viure, ensenyar i escoltar se’n fan més que necessàries. Ens falten més Eulàlies. Persones que fan gran la ciutat, una ciutat amb memòria, cultura, país i cohesió social. Perquè tothom hi és benvingut.

Mireia Sabartés, periodista.

*Els "grocs" són persones que no són ni els amants ni els amics, aquella gent que s'encreua a la teva vida i que amb una sola conversa pot arribar a fer-la canviar.